Dilluns de lectura

Avui ha estat dia de reunions a l'Agència Catalana de Joventut i d'Ajuntament, amb la Comissió Informativa i Junta de Portaveus. Ja comencem a encarar les propostes del PUOSC.
No tinc gaire esma per escriure, així que m'he dedicat a repassar alguns blocs mentre sopava, aquí us deixo alguns articles que són prou interessants de llegir.
Enric Xicoy: No és un fotomuntatge
Josep Maria Freixanet: L'Educació, la pedra de toc de la construcció nacional
Raül Escobar: ERC-Vic Km. 0
Joan Ballana: El banc del Temple
Antoni Soy: El "català emprenyat"? No, gràcies
.
També vull destacar el nou bloc de la Marta Rovira, que no és aquesta, sinó aquesta, així com la nova vida del Lluís Pérez-Lozano i el retorn d'un crack blocaire com és el Pau Comes, tot parlant de la Conferència d'Esquerra.
Per acabar, us deixo l'enllaç a un article del periodista d'El 9 Nou, Agustí Danés, fent un anàlisi de la situació política actual de Torelló, que es titula: Prova Superada. Està penjat al meu bloc d'Esquerra

El segon cap de setmana amb 30 anys... uf!

El cap de setmana va començar just després del sopar de l'Associacionisme Jove Català del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya a Barcelona (al matí vaig estar de visita oficial de la Secretaria de Joventut al Consell Comarcal d'Osona i a l'Ajuntament de Vic amb una delegació flamenca -de Flandes-, amb bacallà inclòs al restaurant La Taula).

El què deia, després del sopar del CNJC vaig portar al Juli a casa, a Sabadell, però em va obligar a ser convidat a fer unes copes a la seva ciutat, encara que fos per celebrar el meu aniversari passar i el seu que ja arriba, 30... uf! Ens fem grans, company! Però amb el fred que fa ens conservarem bé... vaig arribar de Sabadell a -9ºC brrrrrrrrrrrrrrr...

El dissabte el matí vaig estar, després d'esmorzar a Can Pietx, en una trobada del Carod-Rovira a Manlleu, amb militants de la comarca i després vaig dinar al Bar Parramón, tot pensant alguna campanya comarcal amb l'Argemí... bé, us he mentit, el cap de setmana va començar després del dinar-reunió amb l'Argemí.

El vaig començar llegint una miqueta, anant a passejar el gos (quin fred!) i anant a sopar a l'Amagatall de Vic, bevent un vi que semblava fet en honor a la gran vegueria central de l'alcalde de Vic. Era un vi del Bages que es deia Abadal. No fa gens de gràcia????

Avui, me l'he passat mirant emails de la feina i escrivint, temes de l'ajuntament i sobre un tema que a partir del dijous sabreu...

Ara, abans de sopar, faré un tomb per la Sala virtual, un portal on hi s'hi pot exposar, és del Consorcia de la Vall del Ges, Orís i Bisaura, és una iniciativa prou interessant.

Ja s'acaba el meu segon cap de setmana amb 30 anys... uf!

.

PS: m'han convidat a llegir un apunt i ho he fet, és aquest: O PSOE=PP o PSOE=CAT , crec que té relació amb un apunt anterior meu, que és aquest: La fi del paradigma antifranquista.

L'humorista ZP: Indecència política d'un governant

Si en el darrer apunt parlava de l’humor com a prova del cotó democràtic, avui vull tornar-ne a parlar.
Ahir el president del govern del Regne d’Espanya es va fer el graciosillo al rebre en Buenafuente, estrella de la Sexta, braç mediàtic del PZOE, com tot el grup Mediapro. Al adduir l’humorista que arribava tard, tot disculpant-se, Zapatero li va dir que suposava que venia amb Rodalies.
Fins ara, havia parlat quan la sàtira es fa des de baix a dalt, quan un caricaturista fa caricatures dels governants (o dels profetes!). Ara, però, parlem que és el governant qui fa una caricatura dels ciutadans, però fa una caricatura d’una desgràcia dels ciutadans. Aquesta caricatura, doncs, es converteix en mofa de la ciutadania. I aquesta mofa, aquest escarni, és una manca de respecte molt gran.
Té un governant dret a ser irrespectuós amb els ciutadans? Bé, ara m’adono que aquesta és una pregunta sofista, del món de les idees, una simple divagació... perquè realment no es tracta de sí té dret o no de mofar-se dels catalans el president del govern espanyol. La legitimitat d’un governant democràtic li dóna la llei i les urnes, la llei no pena la mofa, i sembla que mofar-se dels catalans tampoc no repercuteix negativament les urnes.
En aquest estat que ens té i no ens vol deixar marxar, ja ni es pot ser català per arbitrar un partit de pilota del Real Madrid com tampoc no es pot tenir el país col·lapsat sense que el president (si guanya Zapatero, guanya Catalunya) s’enrigui de nosaltres.
El sentit de l’humor dels governants per aguantar caricatures és la prova del cotó democràtic, però el sentit de l’humor (negre) dels governants per mofar-se dels ciutadans és la prova del cotó de la indecència política.

La monarquia i el poder judicial espanyol no passen la prova del cotó democràtic (de les caricatures de Mahoma al Jueves)

Avui, amb febre, he anat a Ràdio Ona, he participat conjuntament amb en Lluís Sabatés al programa Consistori, que actualment condueix la cada cop més consolidada Íngrid Franquesa.
Hem repassat l'actualitat municipal des de les eleccions del maig passat, hem parlat del tercer espai, de la fi de la majoria absoluta del PSC, del govern en minoria de Miquel Franch, de les tres mocions (ja comença a esdevenir un referent històric de la política de Torelló), del Consell de Joventut, de Ràdio Ona i de les ordenances.
En acabar, però, també hem fet un tomb per l'actualitat política de Catalunya i de l'estat, com ara la crema de fotografies del rei, del "me llamo Josep Lluís aquí, en la China Popular y en la otra",del "¿por que no te callas tu?" i de les caricatures del príncep i princesa copulant a la portada de El Jueves.
La Íngrid m'ha fet saber que han imposat una multa de 6000€ als autors del dibuix. Ja fa temps, en el meu antic bloc, vaig fer un apunt sobre l'enrenou que van provocar les caricatures de Mahoma en els sectors més islamistes de l'Islam (valgui la redundància). En aquell apunt vaig apuntar (valgui també la redundància aquí) que l'humor i la sàtira és la prova del cotó democràtic, que la maduresa democràtica de les societats es demostra (entre d'altres) quan s'accepta la sàtira política. És evident que amenaçar de mort als autors de les caricatures del profeta i assaltar ambaixades escandinaves (pel boc gros!) no és una demostració de maduresa democràtica.
El què m'ha fet afirmar en antena, que la monarquia i el poder judicial espanyol, dos dels elements claus del Regne d'Espanya no tenen maduresa democràtica, no passen la prova del cotó democràtic.
Quina diferència hi ha entre uns i altres, doncs?

Nació Digital, diari digital de la nació

La iniciativa osonenca en l'àmbit de la comunicació a Internet continua amb pas ferm, si Osona.com és un dels portals de referència en l'àmbit nacional, ara Nació Digital, del mateix grup (Grup Naciódigital) es consolida com a 5è diari electrònic nacional.
Enhorabona i endavant amb una tasca importantíssima per la construcció nacional, sobretot després de les últimes dades sobre consum cultural dels joves catalans.
Un nou pas del sistema de comunicació osonenc i nacional.

Esquerra Osona per la UVic

No estic gens fi, enfebrat i al llit, així que m'aprofitaré de la feina dels altres i us deixo l'enllaç de l'apunt que el diputat d'Esquerra Josep Maria Freixanet ha deixat al seu bloc sobre la compareixença de la rectora de la UVic al Parlament.

Allà, en Freixanet va mostrar que l'aposta d'Esquerra per la UVic és clara i decidida. Ho teníem clar quan l'equip de campanya vam plantejar quines eren les 13 principals prioritats d'Esquerra Osona, la UVic ha de ser la universitat de referència de les comarques centrals i universitat de referència nacional.

Apunt de Josep Maria Freixanet: UVic al Parlament de Catalunya

Comunicat de premsa d'Esquerra Osona: Freixanet proposa la creació d’un grup de treball parlamentari per la dotació d’un finançament estable per la UVic

.

PS: A l'espera d'un apunt propi en aquest bloc vull felicitar a la nova executiva nacional de les JERC, i en especial al Josep Culí i al Dani Mallén.

I tu qui ets per fer callar als altres?

Suposo que com que és temps de grips i febres, la cosa va per aquí, encara que jo estic ben enfebrat al llit i encara no he fet callar ningú...

En el marc de la Cimera Iberoamericana, el rei Joan Carles Borbó ha comminat al president de la repúblicabolivarianadevenezuela, el popular i populista Hugo Chávez, davant l'atac percussor d'aquest cap al "fascista" José María Aznar.

Hugo Chávez és un d'aquells personatges que em provoca esgarrifances democràtiques. President de les classes humils veneçolanes, martell de l'antiga classe política corrupte, practica una política sectària, a cop de referèndum refregit de populisme ("sí perdo, me'n vaig!"), que clausura per asfixia televisions privades crítiques amb ell.

Ningú pot negar que Veneçuela, malgrat el petroli, i com tota l' Amèrica Llatina, li cal una immersió en polítiques socials contra l'analfabetisme i contra la pobresa, dos fets estructurals que es barregen amb la dependència econòmica de les multinacionals d'occident.

Hugo Chávez vol ser el Bolívar social, el representant del socialisme del segle XXI com li agrada dir a ell, però és un sectari, i amb sectarisme treballes a favor d'uns però obertament en contra dels altres i això, malgrat, guanyar a les urnes no és democràtic.

Però Chávez és un president elegit democràticament, com Aznar, que pel què sembla es fica en la política d'altres estats, com sembla que també ho va fer Aznar a Veneçuela. És groller titllar indiscriminadament de feixista a ex-governants d'altres estats (Aznar té els seu origen polític en el feixisme de Franco, però com a governant es va comportar com un nacionalista d'estat espanyol radical i un neoliberal, també radical, que tampoc és poc...), però el rei d'Espanya no es pot presentar en una cimera fent callar a presidents elegits per les urnes, primer perquè el regne d'Espanya, mar enllà, sols arriba a les Canàries i, segon, perquè dels allà presents era l'únic no elegit pels seus ciutadans per representar-los en la cimera.

El Regne d'Espanya s'haurà de plantejar quin paper vol tenir a Amèrica Llatina, i no crec que la millor sigui la de l'Imperi de Felip II, canviant els terços per les grans empreses del regne.

De moment, Joan Carles Borbó hauria de reflexionar qui és ell per fer callar els altres...

.

I a Madrid se les van fotent... Nova picabaralla entre PSOE i PP per l'enfrontament entre el rei i Chávez

S'ha creat l'Agència Catalana de la Joventut

Avui s'ha presentat públicament d'Agència Catalana de la Joventut, una eina que ha de servir per fer un pas més en les polítiques de joventut des del Govern de la Generalitat.

L'ACJ substitueix a Turisme Juvenil de Catalunya (Tujuca) i inclou el disseny i desenvolupament de les polítiques d'Emancipació i Participació, relacions internacionals i a més la Xarxa de Punts d'Informació Juvenil, el qual ha de fer una evolució que significarà un salt qualitatiu important.

A més, també compte amb un Carnet Jove cada cop més potent i amb una intenció política que sigui més social, el Carnet Jove de Catalunya és dels més potents i respectats d'Europa.

També es compte amb la Xarxa Nacional d'Albergs Socials de Catalunya (XANASCAT), que el director general de l'ACJ treballa, ja com a director de Tujuca per dotar-la de programes socials (l'antic director, Jordi Brillas, ja va començar per aquest camí.

També és de destacar una eina en què Catalunya també és un eferent a nivell internacional, l'Observatori Català de la Joventut, una eina de suport metodològic, de recerca i formació en l'àmbit de la joventut.

En roda de premsa, el secretari de Joventut, Eugeni Villalbí, i el director general de l'ACJ, Julià Fernàndez, han presentat el què ha de ser una eina per treballar pels joves, per la seva emancipació, pel seu accés a la plena ciutadania, des d'un punt de vista d'administració social i nacional.

Davant nostre tenim uns reptes importants i a través de l'ACJ estem millor dotats per donar-hi resposta, i amb en Juli Fernàndez al davant encara més.

.

Notícia: L’Agència Catalana de la Joventut destinarà l’any vinent 2,6 milions d’euros a cent actuacions dels programes d’emancipació i participació juvenil

.

Jove.cat, el portal de referència pels joves de Catalunya

PSOE amb E d'Espanya (i amb les places africanes)

Diuen que les eleccions espanyoles es guanyen a Andalusia, Catalunya, Madrid i al País Valencià.
Diuen que Andalusia és el cortijo socialista des de l'època Felipe-Guerra, dels governs que enviaven l'AVE cap al sud enlloc de cap a Europa.

Diuen que Catalunya també sembla que és socialista a l'hora de votar pel resident oficial de la Moncloa, bàsicament perquè el català mitjà, més que socialista és anti-PP, i per anar segur doncs vota en clau segura anti-PP.

Diuen que Madrid és el melic patri de la nació rojygualda i que el País Valencià el regne del PP valencià, regionalista i, quan cal, blavero com ningú.

ZP i els seus estrategues sembla que es mouen en aquest escenari suara dibuixat, és a dir, Andalusia està guanyada i Catalunya també; sembla, però, que temen més per la primera, ja que prefereixen protegir la ministra de Fomento Magdalena Álvarez més que donar resposta a les demandes de dimissió que venen de la Catalunya soferta dels "socavones".

Així doncs, el PSOE engrandeix la E per encarar les batalles a la capital pàtria i a la València pepera, enterra l'Espanya plural i agafa la bandera, el rei i se'n va a les places africanes de Ceuta i Melilla, Espanya es tenyeix de banderes sense que calgui un govern aznarista.

Al PSC sembla que hi ha veus que mostren la seva incomoditat, el president Montilla, que va fer el pacte d'Entesa en acte de sobirania (del PSC vers el PSOE) però que sembla no voler entrar en cap atzucac amb ZP, avisa del perill real de desafecció dels catalans vers Espanya.

El govern socialista del Regne d'Espanya encara les eleccions del març amb les places africanes inundades de banderes, amb el Lehendakari a la banqueta del jutjat (per buscar la pau), un estatut retallat agonitzant i amb el menyspreu vers els catalans davant el caos de mobilitat a l'àrea metropolitana.

Nacionalisme d'Estat, anti-nacionalismes periféricos i menyspreu als problemes de la ciutadania. El PSOE de ZP vol guanyar al PP, sent PP, això sí, amb tarannà i un zomriure.

Duran i la sociovergencia, qui al servei de qui?

En una entrevista a El Punt i avui en una conferència (crec haver entès per la ràdio del cotxe), que Duran ensenya de nou la bandera de la sociovergència, la fórmula política conservadora per excel.lència de Catalunya.
Esgrimeix que Esquerra condiciona massa la política i que això no és bo per Catalunya.
Duran ha assenyalat qui li fa nosa, de qui és antítesi la seva Unió. La Unió de Duran cada cop és més UPN (Unión del Pueblo Navarro) i menys el partit de Carrasco i Formiguera.
En la conferència esmentada per la ràdio hi eren presents Pujol i Mas, d'un sobiranisme agitat per part dels dos, si més no en els últims temps d'oposició convergent. Què deurien pensar? suposo que no veien amb gaire futur la casa comuna del catalanisme (o la comuna del catalanisme), perquè entre el llibre-matrelleta del Patton català (Madí) i la diana (de tir al blanc) posada damunt d'Esquerra per part del líder d'Unió, la família catalanista difícilment podrà conviure en pau dins un mateix sostre.
La sociovergència no és un pacte nacional, és un pacte immobilista, del poder pel poder, de la sinergia entre el PSC més conservador i la CiU més conservadora.
La sociovergència no està al servei de la ciutadania, està al servei dels partits... i de Duran!

De que equipo es?

De que equipo es?
Del Madrid, dices?

ya esta todo dicho...

Un tresor del romànic al bressol del Lluçanès

Aquest diumenge ha estat un dia de relax pro-actiu. El relax pot ser passiu, és a dir està en letàrgia i deixar que el relax t'envaeixi, o bé pro-actiu, fer alguna cosa per relaxar-te.

No ha estat pas ioga ni un massatge, avui han vingut companys meus de la universitat, la Maria i el Ferran i els he portat a dinar a Lluçà, a la Primitiva.

Després d'una carretera lluçanenca típica, a excepció de la part de la nova carretera d'Olost, hem arribat al restaurant situat just al davant de l'Església de Santa Maria de Lluçà i el monestir adjacent.

El menjar ha estat exquisit, com sempre en aquest restaurant, i la sobretaula llarga i densa, fruit de la passa a la dreta que sempre estar el Ferran parlant de política.

Just després, amb ganes de caminar o fer alguna cosa per treure'ns la mandra, hem entrat a l'església romànica, malgrat la façana enganyosa (de la de debò només en queda la porta, doncs amb un terratrèmol tota la façana va caure).

A dins, hem trobat que hi ha un home (nascut a Catalunya però vingut de l'est d'Europa, que per la noia que hi havia allà aquest est d'Europa vol dir Romania) que es cuida de l'Església i el monestir i ens ha ensenyat el claustre i els frescos del monestir.

Quina gran troballa d'home! ens ha explicat que el claustre va estar construït per àrabs, això explica que els capitells de les columnes no tinguin imatges religioses sinó de la mitologia oriental, bàsicament persa. Els qui van encarregar l'obra no sé si se'n van adonar...

Aquest claustre, dels més antics de Catalunya, és molt petit i té una forma desigual mesura, conjuntament amb uns capitells amb base, havien de donar resposta als terratrèmols, coneguts a orient però no a la Catalunya de l'Alta Edat Mitjana.

El claustre també compte amb una cisterna feta amb tècnica àrab, construïda dins la roca.

Després de fer alguna fotografia a l'altar, que compta amb imatges amb influències bizantines (!!!!), el senyor ens ha ensenyat els frescos que s'han pogut recuperar amb la tècnica del filtre de la resina, que ve a ser com el d'una pel·lícula de fotografia.

Aquests frescos, encarregats per un tal Serra, que té el seu escut estampat en la majora de frescos, com a reconeixement de l'autor (un florentí), hi trobem el Sant Jordi més antic de Catalunya, data del segle XIV, quan no va esdevenir patró català fins a meitats del segle XV. Un tresor, que com ha dit el guia no estar al MNAC.

A tall d'anècdota, ens ha explicat que ha rebut visites de russos que han Vingut expressament a veure el claustre (és patrimoni de la humanitat) i els frescos. També va venir un alemany que va venir a veure un dels únics monestir de l'ordre dels Agustins que no està en una ciutat (es veu que els benedictins feien monestirs a les muntanyes, els cistercencs a les valls i els agustinians a les ciutats, al costat de les catedrals). El turista germànic tenia interès agustinià perquè Luther ho era... Luther ens porta a Lluçà, Lluçà ens porta a Luther!

Els meus amics i jo, tots tres llicenciats en història crec que hem despertat i afartat el cuquet historiador, i no parlo de l'exquisit dinar al restaurant La Primitiva.

Mentides a Espanya: nacionalmentiderisme

El Regne d'Espanya compta amb uns polítics nacionales (gran nacionales, de la gran nación) que s'abonen a la mentida pública, de la gran mentida pública.
Podríem dir que aquesta legislatura va començar amb una gran mentida, ha caminat per una grans mentides i segurament acabaran amb més mentides.
De la via etarra de l'atemptat de l'11M de Madrid, defensat per Acebes i Aznar, amb la rojigualda, passant per les mentides de ZP de la promesa d'acceptar l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. Com acabarem?
Ara bé, només una reflexió: amb Acebes, gairebé tothom s'hi veu en cor de recordar-li a la cara la seva repugnant mentida, però encara espero la mateixa contundència amb la mentida de Zapatero.
La teoria de la conspiració pepera és més fàcil d'atacar que la mentida amb talante sobre l'Estatut dels catalans de ZP. Però la vergonya aliena m'impregna mentre em ressona, encara, en el meu cap les paraules de Zapatero i ara s'hi afegeix el portaveu del PP, Sirera, negant que Acebes mantingués una tesi etarra de l'11M.
.

Reflexió sobre mentiders per Tots Sants,

potser hauria estat millor fer-ho per Sants Innocents...

I el president de la CECOT va demanar el concert econòmic

Ahir va ser la Global Night, la 13a Nit de l'empresari, de la patronal CECOT. Amb el secretari de Joventut vam assistir-hi, responent a la invitació feta pel seu president el senyor Abad.

El sopar comptava amb una assistència molt àmplia amb representants del món empresarial, polític i periodístic, a més de membres destacats de la societat civil.

En l'acte conduït pel periodista Xavi Coral, es van entregar els premis de reconeixement empresarial. Qui va fer el parlament en nom d'aquests fou l'empresari de l'àmbit de les màquines recreatives el senyor Lao. Em va fer arrufar el nas la seva defensa a una globalització "per sobre de banderes i cultures". Dubto que aquest ha de ser el camí, perquè trepitjar les cultures en nom de l'economia és caminar des d'una perspectiva anti-humana.

Però amb el discurs del senyor Abad em vaig sentir plenament satisfet. Com recorda la convergent Meritxell Lluís en el seu bloc, que també era allà, el preludi brillant va ser la porta coherent a un discurs ferm i sense tabús.

Antoni Abad va reclamar la publicació de les balances fiscals (en nom de la qualitat democràtica), el concert econòmic (no sols una millora del finançament com diu el Telenotícies!), millorar les inversions en infraestructures (i millor execució -oído cocina, ZP?) i que els catalans ens sentim orgullosos de Catalunya, que des de l'autoestima serà quan aconseguirem ser un agent actiu i atractiu en el món globalitzat que estem, en embat a la Catalunya trista. Hi estic d'acord, emprenyats sí, però amb orgull de país, perquè de maltractats hi hem estat sempre i sempre hem tirat endavant!

El fil conductor del president de la CECOT va ser el de construir estructures nacionals (sense terminologia nacionalista ni ideològica) perquè Catalunya existeix en el món global, sense por sinó amb il.lusió i amb eines per afrontar-ho (educació, infrastructures, recerca i el finançament necessari per fer-ho realitat).

Abad va demanar coratge polític al president Montilla. Aquest coratge polític és necessari, malgrat les eleccions que s'apropen, però també és necessari epr tots els partits polítics, des dels partits de govern fins a la oposició de CiU. Un coratge que va faltar a la major part de partits que van donar suport a l'Estatut del 30 de setembre i que van acotar el cap davant la foto imperial-raquítica de Mas i ZP després de la retallada.

És clar que la independència d'aquest país, que els espais de sobirania que han de muntar el puzle de la sobirania nacional, no la faran els partits polítics sols, que la societat civil també hi ha de jugar (i la CECOT n'és de societat civil), però en l'avantguarda del sobiranisme hi ha d'haver el front sòlid i solidari dels partits, els que han de saber entomar els cops de Madrid i fer que la societat civil teixeixi els espais de sobirania.

Hi ha qui pot pensar que les paraules d'Abad són sols parole e parole, les paraules de la CECOT són una invitació als partits polítics catalans a ser ferms i demanar el que pertoca a Catalunya com a nació.

.

PS: El responsable d'Indústria del depertament del Conseller Huguet també era allà, tenim una bona relació des que va venir a Torelló per un acte sobre l'Estatut. Em va dir que ja no pot actualitzar gaire el bloc, és una llàstima. Aquí podeu llegir un apunt sobre el "català emprenyat", molt bo!

Hem retirat la medalla d'or de Torelló a Franco

Avui hem tancat el procés per retirar la medalla d'or de Torelló al dictador de Franco, enemic de la llibertat i de Catalunya, dels drets humans i de la democràcia, cínic i assassí.
Un ajuntament franquista va atorgar la medalla d'or al dictador, al 1967, per l'ajuda rebuda de l'Estat arran dels aiguats del 1940, una calamitat que se sumava a les calamitats de la post-guerra.
Que un governant, demòcrata o no, respongui a les seves responsabilitats davant una catàstrofe, davant la ciutadania, no és cap mèrit per atorgar una medalla.
Aquesta medalla era la submissió dels mandataris locals davant d'un règim ensangonat, amb les mans ben brutes.
Ara el Consistori hem fet justícia.
Des d'aquí, tal com he fet en el Ple, vull felicitar i donar les gràcies a la Montse Ayats per la feina ben feta com a regidora instructora de l'expedient de retirada de la medalla.
Tantmateix, sense ànim de polemitzar, tal com he fet també en el Ple d'avui i en el que es va aprovar obrir el procés, vull mostrar la meva opinió que hauria estat bé fer un acte públic i solemne per fer la retirada de la medall d'or de Torelló, explicar per què se li retira, explicar qui era Franco i el seu règim. Hauria estat un bon moment per incidir en la memòria històrica.
Respecto, però, la decisió d'Ayats i de l'equip de govern de no fer cap acte.
I ara, amics i amigues, és hora de celebrar la justícia d'haver retirat la medalla a Franco.
.
PS: algú hauria d'avisar a aquests, oi?