D’IPes i ILPes... Acatem la sentència?

Després de la sentència del TC, Esquerra va dir: “no acatarem la sentència”.
No acatar la sentència volia dir, primer: no acceptar que la voluntat dels catalans expressada en les urnes està subjecte a ser coartada per l’Estat espanyol i, segon, que el xoc de legitimitats entre Espanya i Catalunya es materialitzava.
Ahir, la Mesa del Parlament va fer marxa enrere després que CiU i ICV es sumessin al bloc del PP i PSC en contra de l’acceptació de la IP (Iniciativa Popular) per fer una consulta sobre la independència de Catalunya. Esquerra es va quedar sola...
La IP és una fórmula recollida en la Llei de Consultes Populars que va aprovar el govern català fa uns mesos. La marxa enrere arriba després que el Consell de Garanties Estatutàries dictaminés que fer un referèndum sobre la independència estava fora de l’ordre constitucional, malgrat dir que tots els processos d’independència el món mundial s’han fet al marge dels ordres constitucionals on estaven reclosos. Una obvietat!
Tampoc cal oblidar que els dictàmens d’aquest consell no és vinculant, no té valor jurídic, només polític. És a dir, que CiU i ICV van fer marxa enrere per motius polítics, no legals.
Tot seguit es va votar si s’acceptava una ILP per fer una consulta també per la independència, al marge de la Llei de Consultes, perquè aquesta llei estava sentenciada pel TC.
Cal acatar la sentència i impulsar la ILP en lloc de la IP?
Potser és complicat d’entendre que es voti a favor de la IP i no de la ILP, però era acatar la sentència del TC (votar la ILP) o no (apostar per la IP). Jo no acato la sentència!
I que no ens enganyin! que Esquerra no va votar en contra de fer un referèndum per la independència, s'hi va quedar sola!

PS: Unitat... unitat... unitat per a fer què?!

Ja tenim la gent el carrer. Ara, propostes clares

Quan la gent surt el carrer, en democràcia, és que el sistema no dóna les respostes que el poble, l'amo de la democràcia, espera.
El 10 de juliol una gran massa va sortir al carrer darrera (i davant) un lema: Som una nació i nosaltres decidim. Aquest era el lema final, que va provocar discussions que s'han vist estèrils, ja que el lema es va veure sobrepassat per les crides a la independència de Catalunya. Clam majoritari com van ser les estelades. En una twitada del Joan Ayats deia: "portava una senyera enmig d'un mar d'estelades".
La gent va sortir al carrer per enterrar l'autonomisme fruit d'un pacte constitucional que les estructures de l'Estat (el Tribunal Constitucional, l'interpretador de la Constitució) l'han involucionat.
Espanya ha dit prou. Prou a l'autonomisme, prou al federalisme.
La democràcia representativa es basa en els partits, que representen la ciutadania al Parlament. Ara, els partits, per responsabilitat han de fer propostes clares de quin és el futur que volen encarar si governen.
Les mitges tintes ja no tenen lloc i, sobretot, els enganys electorals tampoc. Perquè ja tenim la gent al carrer.

Naciódigital.cat: La base es torna exigent
Naciódigital.cat: El poble fa història
Bloc de Saül Gordillo: Clam per la independència

Que la mandra no ens faci traïdors: tots a la mani del 10j

Possible lema per la mani: Visc a Catalunya!

Els moments de transició entre el vell i el nou ja porten a situacions pecul.liars com la que vivim els catalans aquests dies post-sentència del TC.
Unitat, aquest és el paradigma on ens volem moure. Una unitat basada en l'Assemblea de Catalunya, encara.
En aquella unitat de l'antifranquisme, en què tots estaven units contra el franquisme, la dictadura. Comunistes, liberals, catalanistes, autonomistes, regionalistes i independentistes. Tots units fem força, com al Barça.
Però Catalunya és més que un club, és més complexa. Catalunya és menys que una nació sobirana, és més complexa...
La unitat no és possible en els paràmetres antifranquistes, ara ja no estem en una posició resistencialista, ara estem en una situació propositiva, creativa. Cap on volem anar?
Hi ha qui s'agafa a la bandera per no dir res...
Proposo un lema que ens hi encabiria a tots, a la mani: Visc a Catalunya!

Estreno columna a Naciódigital

El dissabte em vaig estrenar com a columnista periòdic a Naciódigital, ho vaig fer amb l'article Que no se’ns podreixi la poma catalana, en referència al procés de maduració nacional catalana que parla Artur Mas, per dir no a un referèndum sobre la independència de Catalunya.
No sé si amb la sentència del Tribunal Constitucional hem madurat bastant més o no...
A part de l'article en sí, és curiós la diferència d'encarar un article que escriguis al bloc a o a iniciativa absolutament pròpia, com els que he anat publicant a El9Nou, a Osona.com, al Torelló, entre d'altres, amb aquest article, ara dins una comana quinzenal de fer un article en un mitjà.
Jo que sóc de teclat fàcil (perquè no escric en ploma) em vaig sentir col.lapsat, patint la crisi de la pantalla en blanc (perquè no escric en paper). La idea hi era però les paraules no sortien. Curiós.
Així doncs, cada dos dissabtes em podreu trobar a la secció Opinió Nacional del diari electrònic Nació Digital, i al llarg de la setmana a opinadors com ara Jordi Finestres, Jordi Portabella, Jordi Badia (quants jordis, no?) o Xavier Grasset, entre d'altres.

Article a Opinió Nacional: Que no se’ns podreixi la poma catalana

"I tu, què feies quan el TC va rematar l'Estatut?"

Ahir estava al Ple de Torelló i el telèfon va començar a vibrar. Trucades i sms.

No me'n vaig poder estar, vaig haver de mirar què passava. Ja sé que això té una mica d'irrespectuós...

Hi ha qui fa servir el mòbil als plens, no a Torelló, per twittejar el que passa. Jo essent portaveu se'm fa impossible. Encara que seria interessant, potser hi hauria més gent seguint els plens de Torelló... avui, in situ hi havia tres persones més la premsa.

Però no és el cas, només he twittejat pel tema de la moció en suport de la consulta del 13D, quan va ser tombada.

A vegades també he fet servir el mòbil per fer una rèplica no pública a algun regidor de l'equip de govern.

Però el mòbil, al Ple, per a res més.

L'òs pedrer ahir... tants sms, tantes trucades... vaig agafar el mòbil i vaig començar a llegir que el TC havia emès sentència sobre l'estatut, parlaven de 15 articles.

No m'hi vaig poder estar i vaig entrar al twitter. Bullia! La retallada era un fet. L'autonomisme (i el federalisme?) havia mort amb l'Estatut re-retallat.

Potser d'aquí uns anys algú em preguntarà: "I tu, què feies quan el TC va rematar l'Estatut?". Jo respondré: feia de regidor d'Esquerra al Ple de Torelló.

PS: i tu, lector, què feies quan el TC va rematar l'Estatut?

Naciódigital: Mort i reinterpretat

Naciódigital: Joan Puigcercós: "És un xoc de legitimitats"

Vilaweb.cat: Montilla, entre la indignació i el partidisme

3CAT24: Montilla sobre la sentència: "El Tribunal Constitucional ha comès una gran irresponsabilitat" (amb vídeo de la declaració del President Montilla)

La Vanguardia: Varapalo del TC a las aspiraciones de Catalunya en lengua, Justicia y tributos

La Vanguardia: Montilla llama a la movilización ciudadana para mostrar la indignación por la sentencia

El Periódico: De la Vega destaca que la sentènciaés una "derrota en tota regla" del PP

El Periódico: El PP subratlla que el TC els ha donat la raó en "50 articles d'envergadura"

El País: El Constitucional refrenda la mayor parte del Estatuto de Cataluña

La Razón: Montilla da por roto el pacto con el PSOE

La Razón: Sólo 14 artículos tumbados de 114 recurridos

Intereconomía: El TC avala la mayor parte del Estatut, aunque reitera la indivisibilidad de España

Polítiques de joventut al Berguedà, un salt qualitatiu

La setmana passada vaig ser a Gironella, en un dia de presentacions i inauguracions molt importants per la comarca del Berguedà.
Quan fem balanç d'aquesta legislatura, l'equip de la Secretaria de Joventut podem estar orgullosos de la feina feta amb el Berguedà. La veritat és que el treball desenvolupat amb aquesta comarca ha estat molt positiva a nivell polític i personal.
Els resultats han estat bons, però sense un bon treball entre tots no haurien estat possibles. Podem dir que entre ajuntaments, Consell Comarcal i Secretaria de Joventut hem aconseguit fer un salt endavant en les polítiques de joventut.
La comarca acabarà la legislatura amb una borsa jove d'habitatge d'àmbit comarcal, la creació de la figura d'un dinamitzador compartit (per Gironella, Puig-reig, Avià i Guardiola de Berguedà) a més de l'obertura de dos equipaments juvenils destinats a la informació juvenil, un a Berga i l'altre a Gironella.
Encara queda molt per fer, però l'avenç de les polítiques de joventut al Berguedà són importants.

DBerguedà.cat: Avià, Gironella, Guardiola i Puig-reig comparteixen dinamitzador de joventut
Berga Actual: La Secretaria de Joventut i el Consell Comarcal del Berguedà presenten el programa Dinamitzador Compartit del Berguedà
Foto: DBerguedà.cat

De nou Osona guardonada. Ara amb el Premi Nacional de Premsa a El 9 Nou

Si fa un any era Osona.com que rebia el Premi Nacional de Comunicació, en l'apartat de proximitat, enguany un altre mitjà de comunicació osonenc ha estat premiat amb el Nacional de premsa, El 9 Nou.

Els dos mitjans són de referència pel país, perquè ho són des de la comarca, fent periodisme de qualitat.

El 9 Nou, que va sorgir, al 1978, com una edició de paper, ha anat creixent creant un grup comunicatiu amb televisió, un portal (i Twitter) a internet i ara ràdio, esvedenint un d'aquells mitjans que ja formen part del paisatge d'Osona.

Crec que és una gran notícia per la comarca d'Osona tenir mitjans de comunicació reconeguts nacionalment, perquè aporten valor afegit a la nostra terra i, a més, qualitat democràtica.

La pluralitat en la comunicació és necessària, i aquesta, a més, ha de ser de qualitat. Però, a més, el periodisme local és un factor de cohesió dels territoris molt important, donant forma a un imaginari compartit que la comunicació de masses, abans, i ara en la societat líquida de l'era d'Internet, és un bé molt preuat.

Des d'aquí, cal felicitar els guardonats, però sobretot donar les gràcies!

El9Nou.cat: El 9 Nou guardonat amb el Premi Nacional de Premsa 2010

Resposta a Iñaki Escudero: Parlar d'independència és parlar de crisi

Al final l'he trobat! he trobat l'article que denúncia que s'imposa el debat independentista, sobre el dret a decidir. L'he trobat al bloc de l'amic Iñaki Escudero.
L'Iñaki és d'EUiA, per situar-lo políticament, d'esquerra esquerrana i federalista. El post l'escriu arran d'un article de fons, de Miquel Macià sobre si hi ha independentistes a ICV (en Macià diu que sí, però com més aprop s'està de la cúpula, menys independentistes hi ha i, a més, creu que EUiA encara allunya més ICV de l'independentisme).
La tesi de l'Iñaki és que el dret a decdir és un debat imposat, com el de la burka (sic), una cortina de fum per no parlar de la crisi, que fa que hi hagi d'haver un posicionament entre el blanc o el negre. Primer de tot, dir que posar la burka al costat de l'independentisme és una mica barroer i demagog, sobretot si l'argument de l'Iñaki és que de burka no n'hi ha o n'hi ha molt poques a tot Catalunya.
Ara no entraré en la burka (prometo fer-ho més endavant), però crec que si l'Iñaki creu que el debat idenependentista és imposat, lligar la burka i l'independentisme, ja no et dic res...
El què lamento més de les tesis d'Escudero és que caigui en el tòpic, de certa esquerra catalana, que això de l'independentisme és una cortina de fum per tapar els problemes socials.
Ja ho va apuntar un intel.lectual llavors del PSUC, i més endavant ministre del PSOE, Jordi Solé Tura: el nacionalisme català és burgès. És a dir, el nacionalisme (i l'independentisme) són eines d'una classe social, la burgesa.
Ja creia que estava una mica desfasada aquesta tesi, però l'Iñaki la desenterra, suposo que fruit de veure que al costat del debat socioeconòmic, a Catalunya bull el debat sobiranista, sobre el dret a decidir. Bé, més que el costat van relligats.
Que per ell no sigui prioritari no vol dir que no ho sigui pel país, però s'ha d'entendre que li dolgui, sobretot perquè en un debat "identitari", que en diu ell, EUiA queda dil.luida.
El fet de situar el debat independentista en el factor "identitari" mostra que hi ha qui s'ha quedat ancorat als 80 i principis dels 90.
L'independentisme ha virat del sentiment a l'interès, de la identitat al benestar, del nacionalisme romàntic al sobiranisme social. No entendre això, és fer un anàlisi equivocat o desfasat. Només cal veure que en les consultes sobiranistes que es van fent, no hi ha campanyes identitàries, les coses van per una altra banda. Espoli fiscal, infraestructures, col.lapse de l'Estat de les Autonomies, etc. Clar, que llegint el bloc de l'amic Iñaki, per ell les consultes són actes propagandístics d'una minoria...
És clar que ha de ser frustrant pels federals catalans veure com la panacea federalista, del camí del mig, està esdevenint una utopia i que, al costat, l'independentisme va agafant substància i cos, però això no ha de fer que com que el món no gira cap allà on volem diguem que ens enganyen.
El debat sobre l'independentisme no és imposat, Iñaki (com tampoc és identitari). Parlar d'independència és parlar del dret dels pobles a decidir, és parlar de dotar-nos d'un estat que doni resposta a la nostra societat en el context global, que ens sigui útil per sortir de la crisi (com Espanya demostra que és incompetent).
Parlar d'independència és parlar de crisi.
La independència en sí no ens evita la crisi, però està clar que Espanya se'ns emporta cap avall, avall, avall...

Bloc de l'Iñaki Escudero: Debats imposats: del burka a la independència
Miquel Macià, a Nació Digital: Hi ha independentistes a ICV...?

De Laporta a Sandro

Una etapa s'ha tancat en el Barça, la de Joan Laporta, la del laportisme.

Ha estat una etapa marcada pels èxtis esportius i per la resituació del Barça en el món global, després dels forat negre de l'era Gaspart.

Però a més, el laportisme ha estat una etapa marcada pel desacomplexament catalanista (del sobiranisme català, millor dit) de la institució més gran de la història, trencant el consens nacionalment conservador en l'exercici de les diferents juntes directives. Un reflex de l'actitud de la burgesia catalana, que és qui ha dominat la cúpula del Barça.

Tampoc cal oblidar que aquest desacomplexament nacional ha vingut de la mà de les ambicions polítiques de Laporta, segurament una cosa no pot anar deslligada de l'altra.

Però al costat dels èxits esportius del desacomplexament nacional Laporta ha tingut obscurs, com ara l'afer del seu cunyat de la Fundació Francisco Franco, la moció de censura (impulsada d'una forma molt oportunista i irresponsable, però seguida per la majoria dels socis votants) i d'estirabots de l'estil de "Al loro" i del "no em toquis".

I, a l'igual que el successor del nuñisme va ser el post-nuñisme (Joan Gaspart), el successor del laportisme ha estat el post-laportisme (crític, però amb origens laportistes), ja que el proper president era peça important en els inicis de l'era Laporta, així com la resta dels altres tres candidats.

Sandro Rossell és el nou president. Em temo que trobarem a faltar el desacomplexament nacional de Laporta que tant enervava a la caverna, i que el Grup Godó s'hagi volcat en fer campanya descarada per Rossell fa preveure que viurem un desacomplexament del "balla sardanes però amaga l'estalada".

En quan a la vesant esportiva Rossell sembla que tingui una solvència inqüestionable, era l'home de la part esportiva dels primers anys Laporta, clar que Gaspart també ho era de l'època Núñez... això ja se sap, si la pilota entra molt bé, si no...

Nació Digital: Que n'aprengui!

El Mundo Deportivo: Rosell, otro que empezó como Pep, de recogepelotas

La Vanguardia: Núñez votó por Rosell y recibió el agasajo de viejos seguidores

La Vanguardia: Rosell: "Quiero un Barça catalán, catalanista y abierto a todo el mundo"

1ers Premis de Blocs Educatius d'Osona

Demà el matí hi haurà l'entrega dels Premis Blocs Educatius que hem organitzat l'Osonosfera.

A mi, m'ha tocat fer de jurat dels premis, en representació de la Secretaria de Joventut. L'elecció no ha estat fàcil, perquè he pogut constatar que igual que la xarxa és lliure, l'ús de les seves eines també. Així doncs, segurament cada usuaris té una visió pròpia de la funció i l'objectiu de l'ús de les eines de la xarxa, en aquest cas el bloc.

Així que fer de jurat en aquest concurs ha estat un exercici d'empatia 2.0. Molt interessant, per cert.

Podeu trobar la informació del concurs i els finalistes al Bloc dels Premis Blocs Educatius.

Si voleu venir, l'acte es farà demà, a l'edifici del Sucre de Vic a les 11 del matí i, si no podeu venir, alguna piolada hi haurà al twitter.

(Foto agafada del bloc del Carles Banús)

8 de juny de 2010, una data a recordar

Avui és un dia històric, per primera vegada a la història s'ha aprovat que una iniciativa popular (IP) perquè s'impulsi una consulta sobre la independència de Catalunya. Això s'ha fet través d'una votació en la mesa del Parlament i sota el paraigua de la Llei de Consultes Populars.
Aquesta llei ha estat blasmada per grans patriotes, però ara, ha de permetre l'impuls d'aquesta IP per tal que es pugui fer la consulta.
Molt bé pels impulsors de la IP, molt bé pels partits que han votat a favor que el procés de la IP tiri endavant.
Avui és una data a recordar
PD: Què deien sobre la Llei de Consultes populars...
Agustí Colominas, de la Fundació Trias Fargas o CatDem
Meritxell Ruiz, d'Unió
CiU.cat
Manel Bargalló, de Reagrupament

Nació Digital: Bertran: «Exercirem el dret a l'autodeterminació, però no aquesta legislatura»
Nació Digital: C's, PSC i PP carreguen contra l'ILP del referèndum
La Vanguardia: Euforia en ERC y advertencias de "frustración" desde CiU
La Vanguardia: Cuenta atrás para un referéndum de autodeterminación en Catalunya
El Periódico: El Parlament tramitarà un referèndum sobiranista
Bloc de Joan Puigcercós: El què penso sobre l'IP de la Consulta de la Independència?

Daniel Cohn-Bendit: som uns hipòcrites

No és crisi per a reis i futbolistes

L'Espanya paradoxal ens colga en el seu magma d'insults a la intel.ligència.
Ens reclamen aprimar el sector públic i prestacions socials com les pensions, ens demanen sortir de la crisi fent que el sector públic renuncii a ser part activa del consum, creant demanda i promovent la producció i la oferta.
Salvem a qui ha provocat la crisi econòmica sense cap contrapartida.
Escanyem els humils retallant l'estat social i mantenim institucions caduques devoradors de recursos econòmics, com la monarquia, i primem a multimilionaris vestits amb pantalons curts en 600.000€ per representar a un estat que té una xifra oficial del 20% d'aturats.
Espanya és crisi i nosaltres mesells, encara... Adéu, Espanya?

Avui.cat: L'Hospital Clínic factura uns 25.000€ per l'estada del rei
Vilaweb: ERC demana suprimir les primes pel mundial, que serien de 14 milions si guanyen
SMS25.cat: La Casa Reial s'estreny el cinturó amb un pressupost anual de "només" 9 milions d'euros
Crònica.cat: La Monarquia Espanyola ens costa 33 milions d'euros l'any
La Vanguardia: Campeones en primas
Article de Jose Maria Font a Nació Digital: Crisi econòmica: és la cultura

Dues constatacions de l'assalt israelià als vaixells humanitaris i de la implicació catalana en el conflicte

Els fets condemnables de l'assalt d'uns vaixells amb cooperants i amb ajuda humanitària destinada a la població civil de la Franja de Gaza, em fan constatar algunes coses.

La primera és que el govern d'Israel (no m'agrada diferenciar entre poble jueu i Estat d'Israel, perquè l'Estat el fan els ciutadans) estan presos d'una psicosis d'amenaça que els fa inoperants de cara a resoldre pacíficament un conflicte que li sobren piromans i li manquen bombers.

Difícilment ningú es podrà emparar en el sistema democràtic d'Israel mentre els seus governants es dediquen a assaltar vaixells civils en aigües internacionals. Això és pirateria.

La segona constatació és que la societat catalana s'implica profundament en els conflictes externs, tant profundament que arribem a divisió tant extrema que fins i tot fa que els debats serens siguin estranys en temes com el del conflicte al Pròxim Orient. Ens retreiem uns els altres els excessos del govern israelià i els altres del govern iranià.

Però on és aquest abrandament en el conflicte català amb Espanya, ara que vivim un punt àlgid de la negació de la realitat nacional catalana? On és aquest abrandament davant una crisi profunda i injusta?

Amb això no vull ser equidistant en una acció israeliana, a condemnar obertament, que només fa que avançar en el carreró sense sortida que és l'actual escenari de l'afer palestí/israelià, ni tampoc rebutjo l'activisme cooperant i intel.lectual dels catalans davant aquest conflicte, Catalunya té una llarga tradició solidària i internacionalista, però també existeix el cas català, que el patim, però que sembla que el vivim menys intensament.

Enllaços interessants al respecte:

Vicent Partal: Fa por

Jaume Renyer: De Madrid a Ankara, passant per Barcelona

Roger Tugas: Israel i Palestina: juguem a bons/es i dolents/es?

Notícies al respecte:

La Vanguardia: EE.UU. advierte a Israel que la situación en Gaza es "inaceptable"

3cat24.cat: Israel deporta 48 activistes mentre que hi ha 500 detinguts i 45 hospitalitzats

Osona.com: Els dos activistes retinguts a Israel agafen l'avió de tornada

El9nou.cat: Laura Arau torna a casa (amb vídeo)

Avui.cat: Els cooperants de Vic estan bé, però detinguts