Sant Tornem-hi

L'estiu psicològic, el que arriba fins a la fi de les vacances, ja s'acaba, sabent que tard o d'hora arribarà la depressió del retorn al treball, això els qui tenen feina, és clar. Que les coses no estan fines...
Tocarà posar al dia un correu electrònic col.lapsat...
D'altres serà hora de fer la feina que no es va fer al juny, com ara els estudiants o els despistats.
Aquest ha estat un estiu personal de reflexions polítiques, de calor, d'adéus varis (aquest o aquest, per exemple) i un de molt molt sentit, per proper.
També ha estat un estiu rus i soviètic (o a l'inrevés).
També ha estat un estiu de calor. Ja ho havia dit?
Els amics també hi han tingut el seu lloc i el poble i les seva llarga festa major i les seves terrasses i els supermercats, que bé que s'ha de menjar, oi?
També ha estat un estiu de gran Barça i miserable madridisme imperial.
Ara cal retornar al treball remunerat, a la política municipal i comarcal, encetar les lectures finides (adéu Stalin, hola Lenin) a l'estiu i a escriure el que no he fet durant aquest estiu (seran relats o més capítols?) i de reprendre el bloc d'Esquerra.
Un estiu més que ja ha passat. Un estiu ben calorós.

Viatge a Leningrad

http://enjordialeningrad.blogspot.com

Me'n vaig a Leningrad (també conegut com a Sant Petersburg)

Aquest bloc restarà inactiu durant uns dies, just els que estaré de viatge a... Leningrad! ciutat també coneguda com a Sant Petersburg.
La ciutat més europea de Rússia, la Venècia del Bàltic, la ciutat de Pere o de Lenin, segons l'època, la ciutat heroica en la resistència contra els nazis (prop de tres anys de setge!) i la ciutat des d'on va forjar el poder Vladimir Putin.
Doncs allà vaig jo, amb jaqueta i paraigües, que es veu que allà el temps no està de broma estiuenca.
Potser estant allà obro un bloc de viatge, com d'altres que he fet (Japó, els Balcans, Berlín o Praga). Ja veurem...
Mentrestant us deixo un vídeo dels Leningrad Cowboys, que no són de Leningrad (ni de Sant Petersburg ni són cowboys) que interpreten un clàssic com Delilah amb l'ajuda del Cor de l'Exèrcit Roig (que ja no és roig).

De la vida i de la mort. Als meus avis

Fa unes hores escrivia sobre la mort de la Maria Rosa Collell, de la mare de família, de la regidora i de la consellera comarcal.

Tot just fa uns minuts, m'acaben d'anunciar que algú ha partit i ens ha deixat. És la meva àvia.

Fa temps que vaig descobrir que la lletra és una bona companya en moments de trasbals interior, ajuda a ordenar i a canalitzar el neguit.

Amb la mort de la meva àvia ja no em queda cap avi. Primer va ser l'Eudald, després el Joan i després la Quimeta. Ara, la Trini.

Amb ella, se'n va una generació de la meva família, una generació de la meva vida. Una mostra que la vida avança inexorable.

La mort és una conseqüència de la vida, possiblement és el que li dona sentit. El fet que s'acabi fa que la valorem com un bé preuat. I ho és, en tant que única. Perquè jo crec que només existeix la vida: res abans, res després. Però és tant impressionant i irrepetible que és genial, malgrat les dificultats que hi puguin haver.

El contracte que ens lliga a la vida és la seva fi.

Després queda el llegat i el record. La família i els amics que hereten part del qui se'n va. Moments compartits, genètica, sentiments i somnis.

Amb la partida de l'àvia Trini recordo als altres avis, que formen part de mi per sempre, i ella també ho farà. Ja ho fa.

Dono gràcies, però, per haver pogut fer somriure i haver pogut acaronar al seva cara fina abans de la fi, fa tot just dos dies.

Ara només tinc ganes de captar la seva memòria i la resta d'avis, perquè el seu llegat visqui, com a mínim, mentre jo ho faci. És el què els hi dec, com a mínim, ja que gràcies a la seva existència jo existeixo i puc gaudir d'aquest bé únic que és la vida.

Fa temps, per una mort d'una persona molt estimada per persones molt estimades vaig escriure: Adéu, me'n vaig amb les orenetes

Adéu, Maria Rosa Collell

La Maria Rosa amb Pere Prat a l'ajuntament de Manlleu

Aquesta matinada ha mort la Maria Rosa Collell, regidora de Manlleu i conseller comarcal per Esquerra Republicana.

Ha arribat al final d'un camí dur i llarg, malgrat que per molts encara ha arribat abans d'hora...

La Maria Rosa i la seva família, que en bona part coneixo, sobretot a la Laia, són d'aquelles persones que saben què és viure perquè la vida no els ha estat fàcil. És per això que totes les seves membres desprenen vitalitat. I la Rosa, també. Ho vaig poder veure l'últim cop que la vaig veure a casa seva.

Se n'ha anat una gran persona, una gran mare, una gran servidor a l'interès públic.

No t'oblidarem, Maria Rosa.

Osona.com: Mor Maria Rosa Collell, tinent d'alcalde de Manlleu

ElTer.net: Mor la segona tinent d'alcalde de Manlleu, Maria Rosa Collell, després d'una llarga malaltia

Esquerra: quin tipus de partit?

Després de la sèria d'articles d'aquesta setmana sobre la tipologia de partits polítics, cal extreure'n conclusions a nivell pràctic de la part que em pertoca, Esquerra Republicana de Catalunya.

Esquerra és el partit degà de la política catalana, va néixer al 1931 en els últims dies de la monarquia autoritària d'Alfons XIII.

Podríem dir que Esquerra, a la dècada dels 30, va ser un partit d'avantguarda que va esdevenir un partit hegemònic i de masses.

Franco i la seva dictadura van reprimir durament el republicanisme català i van eliminar les seves institucions, i amb una dictadura extensa en el temps va imposar una nova classe dominant lligada al nacinalcatolicisme espanyol. ERC va passar a l'oposició clandestina mentre mantenia, a l'exili, la Generalitat, però sense fer política partidista.

Amb la recuperació de la Generalitat, ERC ja no era el partit majoritari ni hegemònic català, aquest era el catalanisme moderat i de tall socialcristià de Pujol i per la socialdemocràcia del PSC.

L'ERC de Barrera va apostar per CiU ancorant-se cap a una opció, esdevenint crossa de CiU, amb Hortalà, en el govern amb Pujol, el fet es va accentuar.

Després va començar l'era Colom i ERC va esdevenir el partit independentista de referència, amb una tasca de partit d'avantguarda, amb l'inici de reivindicacions (peatges, concert econòmic, estatut, etc.) que llavors eren minoritaris però que anirien introduïnt-se en l'agenda política catalana.

Amb l'era Carod-Puigcercós, es va dissenyar una nova estratègia, sense voler deixar de ser partit d'avantguarda (no casant-se amb ningú sense contrapartides amb els objectius del partit). Aquesta estratègia era la d'esdevenir un partit de masses i ocupar l'espai de l'esquerra amb l'objectiu d'esdevenir partit hegemònic. És el que se'n diu la construcció de l'esquerra nacional.

Amb aquesta via s'arriba al pacte tripartit amb PSC i ICV, en un primer moment (amb Maragall) per fer un nou estatut i en el segon (amb Montilla) per aconseguir el millor finançament possible, a més de fer una obra de govern de construcció d'estructures d'estat.

Però aquesta estratègia no ha acabat de reeixir fruit de les contradiccions internes que han acabat amb la creació de corrents crítics i la sortida de part de la militància en última instància. Amb tot, tampoc s'ha d'ignorar la pressió ambiental dels poders mediàtics (instal.lats en l'status quo català, en el sistema pujolista autonomista, malgrat fer-ho des de l'independentisme, acusant a ERC de crossa del PSC) i de les estructures d'estat de Madrid (cal recordar, per exemple, la filtració a la premsa per part del CESID de la reunió entre Carod i ETA? i de la retallada de l'estatut?).

Els partits d'avantguarda han de ser conscients que es situen en un procés històric de llarg abast, que el curterminisme no té sentit. També hem de dir que els catalans no hem començat fa dos dies...

L'avantguarda política demana sostenibilitat en el temps i consistència en la praxi política, sense perdre l'horitzó polític. Perquè l'avantguarda política té la funció d'esdevenir de masses per arribar a ser hegemònic a través de la conscienciació de la ciutadania en els principis defensats i en la confiança amb el partit com a actor polític.

I ambdós factors són indestriables, i l'amenaça, a més de l'ansietat política curterminista, és la de caure en la praxi hegemonista, on per buscar l'hegemonia política hom no treballa a partir dels seus principis polítics, sinó que s'adapta als principis polítics dominants del moment, amb el resultat de desvirtuar el projecte inicial i esdevenir un actor polític estèril.

Esquerra ha de ser conscient que el seu objectiu és la independència i que sols ho aconseguirà no perdent la condició de partit d'avantguarda, conscienciant a la ciutadania (el sobiranisme cada cop és més important a Catalunya) i esdevenint el partit hegemònic o bé fent moure cap a tesis sobiranistes a CiU i PSC.

Això es pot fer de diferents fórmules i pactes, però no es pot perdre mai de visió aquest fet i que com deia abans cal sostenibilitat en el temps i consistència en la praxi política (sigui al govern nacional o local o a l'oposició), allunyant-se del curterminisme de la ingenuïtat política i dels hegemonistes, a més de no caure en la voluntat d'influenciar des del poder essent frontissa (influència restringida) ni fent un aposta ancorada, esdevenint crossa.

Partits: partit crossa (4)

Fa temps es va posar de mode el format de govern de l'Esquerra Plural francès, la coalició entre els diferents partits d'esquerra de la República francesa.

En aquella coalició, hi havia un clar lideratge per part dels socialistes francesos, el PSF liderat llavors per Lionel Jospin (wiki).

Com a aliats comptava amb els comunistes (wiki), els Verds (wiki) i els radicals jacobins de Chevenement, principalment. Aquestes dues forces creien haver trobat l'estratègia per desenvolupar-se plenament, fent una aposta clara pel seu partit: ser un partit crossa del PSF.

A diferència del partit frontissa, el partit crossa cedeix tota la seva capacitat d'actuació amb la sort d'un partit majoritari, ja que el partit crossa rebutja la capacitat de ser frontissa, a l'ancasellar-se en extrem polític (que no vol dir extremisme). Un partit crossa no té un ventall a banda i banda amb qui pactar per eternitzar-se en el govern, ja sigui amb la dreta o amb l'esquerra, sempre que no tinguin una majoria suficient.

En el cas que parlàvem abans, els comunistes francesos no pactarien mai amb la dreta gaullista, a diferència dels centristes gals que podrien pactar tant amb el socialistes com amb la dreta.

I la diferència amb els partits d'avantguarda, el partit crossa no es basa en l'activisme polític, ja sigui a dins o fora del govern, amb la finalitat del seu objectiu polític. La desestabilització que pot comportar en l'únic possible aliat (en el cas dels comunistes francesos del PCF, el seu aliat és el PSF) debilitaria excessivament el partit majoritari aliat i no permetria crear una coalició governamental.

Ara bé, el partit crossa, ha de buscar el punt mig entre el perfil propi i l'estabilitat amb els aliats, per tal que el partit majoritari sigui el màxim dèbil possible perquè el partit crossa sigui més influent, però sense que el majoritari es desgasti massa i perdi les eleccions.

Òbviament, el partit crossa també està a la mercè que el partit majoritari aliat es cruspeixi el seu espai electoral.

Un partit crossa és un partit previsible, que té com a objectiu influenciar l'acció de govern del partit majoritari, amb un objectiu final inabastable però que fa de guia. A més, és un partit que fluctuarà entre l'abraçada de l'ós del soci més gran a la radicalització que farà desgastar aquest soci més gran i que pot posar en perill l'establiment d'una coalició de govern.

El partit crossa, a l'allunyar-se de la centralitat (com sí que té el partit frontissa), té l'amenaça dels partits situats al seu extrem i que no formen part de l'aliança amb el partit majoritari. A França, un munt de votants van abandonar el PCF per anar a partits trotskistes i fins i tot al Front Nacional de Le Pen (wiki).

A casa nostra, hi ha diferents cassos de partits crossa, podria ser ICV respecte el PSC i UDC respecte CDC, encara que aquests tinguin una coalició preelectoral i treballin en el marc d'una federació de dos partits.

Partits: partit frontissa (3)

Sovint es planteja el dilema en el sí dels partits sobre què són més importants, si els principis bàsics del que representen o l'accés i manteniment al poder.

Amb els apunts anteriors, queda clar que el partit d'avantguarda se situaria en el que prima els principis polítics, perquè tota la seva actuació va destinada a donar resposta a aquests principis.

A l'altre extrem hi trobaríem el partit hegemonista, que s'adapta als principis del grup dominant per ésser dominant i ocupar el poder, a diferència de l'hegemònic que ja representa el grup dominant.

Hi ha partits que no tenen la voluntat ni d'avantguarda ni de voler ser hegemònics, però que el seu objectiu és participar en el poder. Aquest partit és el que s'anomena frontissa.

La praxi política d'aquests partits és el de buscar ser imprescindibles per a formar majories (fet que queden anul.lats en sistemes presidencialistes) per participar del poder i modular els plantejaments i acció política del partit majoritari que el necessita.

Aquests partits frontissa són els que poden votar a dreta i a esquerra. Trobem els casos de CiU a Espanya, dels liberals a Alemanya o de la Unió Mallorquina a Balears.

Normalment són partits centristes, moderats, però que a darrera tenen grups de pressió (normalment econòmics) importants, que canalitzen la seva influència en el poder a través del partit frontissa, molt més fàcil que no pas haver-se de posicionar entre els grans partits. Aquesta tasca de canalització dels interessos d'aquests grups de pressió, és un dels factors que facilitat la pervivència dels partit frontissa en la seva dimensió minortiària al llarg del temps.

El partit frontissa té voluntat de ser minoritari però influent, mai podrà imposar les seves tesis però si matisar les decisions dels partits majoritaris.

Tot això fa que la seva acció política sigui amb una visió a curt termini i de gran tacticisme, allunyant-se de la possibilitat de liderar els grans canvis estructurals.

Partits: hegemònics i hegemonistes (2)

Antonio Gramsci (wiki), el teòric comunista italià per excel.lència, va aportar la teoria de l'hegemonia en el marxisme, aportant un interès major al fet cultural , en tant que visió de la realitat, en la lluita de classes.

Les classes dominants imposen la seva visió del món: la seva interpretació i les seves respostes, enfront de les classes subalternes.

Qui té l'hegemonia, qui és dominant doncs, imposa la seva visió del món (cosmovisió), la seva cultura. I això val per classes socials, per nacions i per tots els grups i comunitats humanes.

Si en l'anterior apunt parlava de partits d'avantguarda, avui parlaré de partits hegemònics.

Seguint a Gramsci, els partits hegemònics són els que imposen la seva visió de la realitat, la seva anàlisi i les seves respostes.

I com a partit hegemònic, és un partit en el poder i dominant.

A aquesta hegemonia s'hi pot arribar per diferents maneres. Una és liderant el grup que ha esdevingut hegemònic. Una altra, és adaptant el partit al grup hegemònic, és adir, transportant el partit a defensar, analitzar i donar respostes segons la visió de la realitat hegemònica, del grup dominant.

En el primer cas, el partit defensa els interessos del grup dominant que representa i la seva visió de la realitat des del poder. És el partit hegemònic, que té com a finalitat els interessos de la seva classe o comunitat.

En el segon cas, defensa els seus interessos de partit, instal.lant-se al poder defensant els interessos del grup dominant que no és el propi d'aquest partit. És el partit hegemonista, que té com a pròpia fi ser hegemònic.

Un exemple a casa nostra, del primer cas, és el del catalansime, el pensament polític hegemònic a Catalunya, que és transversal i abasta diferents partits.

En el segon cas, trobaríem al PP de Piqué, que adopta el discurs de la defensa dels interessos del catalanisme per optar a ser un partit hegemònic o del grup dominant, malgrat que el catalanisme no és l'interès propi dels populars.

PS: en Daniel Mallén ha escrit un apunt també sobre el debat entre els partidaris del partit d'avantguarda i d'hegemonia

Partits: partit d'avantguarda (1)

Hi ha diferents tipologies de partits polítics, segons el mètode de treball, l'objectiu polític i l'objectiu de representati-vitat.

El partit d'avantguarda és el partit que té la voluntat, des d'un nucli, a priori reduït, de liderar les masses o objectius polítics que tenen interès públic més enllà de la representativitat directa del mateix partit.

Un dels casos paradigmàtics de partit d'avantguarda són els partits comunistes (wiki) revolucionaris, que des d'un grup reduït de militància activista i activa va ser capaç de, en nom de la massa, arribar el poder i canviar el sistema. Un cop en el poder va esdevenir un partit hegemònic de masses (si no únic) a través de l'activitat revolucionària des del poder.

En el nacionalisme català, trobem a Estat Català com a partit d'avantguarda.

L'acció d'avantguarda és la de fer de punta de llança per aconseguir objectius polítics sense aconseguir prèviament ser un partit hegemònic, ja sigui per l'activisme social i polític del propi partit (provocant un estat d'opinió a favor de les seves tesis) o per l'aliança amb forces hegemòniques que necessiten el suport del partit menor per mantenir la seva hegemonia a canvi d'assumir els postulats d'aquest.

Per un partit d'avantguarda, el seu objectiu és la finalitat política, no esdevenir un partit hegemònic democràticament, primant, a priori, els interessos públics als interessos electorals i partidistes.

El partit comunista: partit d'avantguarda i de masses

75 anys fent poble. Felicitats Setmanari Torelló

(vídeo de El9TV)

En molts països europeus o en els mateixos Estats Units, hi ha una premsa local que és tot un referent per la ciutadania.

Són mitjans de comunicació que aporten informació a nivell local, des d'una perspectiva comuna que sols aquests mitjans poden portar a terme. Hi una connexió especial entre el lector i el mitjà, fruit de la capacitat d'atenció en uns fets que d'altres mitjans amb un àmbit de cobertura superior no tenen i per una punt de vista caracteritzat per uns referents simbòlics de proximitat compartits.

A Torelló tenim la sort i el privilegi de comptar amb una capçalera d'aquest tipus amb 75 anys de vida. Nat el 1934, en el període republicà que com aquest, va veure aturada la seva activitat amb la victòria nacionalcatòlica de Franco i els seus generals.

Al 1954 reempren la seva activitat però en castellà, la lengua del imperio, que, valgui la redundància, impera a Catalunya per dret de conquesta. Al 76, amb els nous aires que es respiren a la península, es recupera el català com a llengua del Setmanari Torelló.

Pocs municipis i territoris poden dir que compten amb un mitjà local des de fa 75 anys, un mitjà modest però de qualitat i amb aquell toc tant especial que dóna la proximitat i els referents compartits.

Els pescallunes hem de saber valorar aquest capital que tenim, que ens enriqueix com a comunitat i que ens cohesiona, perquè reforça el sentiment de pertinença a la comunitat municipal que som, al poble que som.

Però a més a més, el Torelló permet desenvolupar el sentit cívic que és el fet d'informar, que no sols és el d'escriure notícies, sinó també buscar-les i sovint en el temps lliure d'aquests que les cerquen.

És una inversió de part de la vida dels que treballen pel Setmanari a favor de tots nosaltres i això s'ha de reconèixer com a un servei molt important per Torelló.

I, finalment, també és una escola, una escola de ciutadania, de l'esforç que suara en parlava, però també el de la formació com a periodista o com a comunicador. Podem reconèixer signatures o veus en altres mitjans d'àmbit nacional i comarcal que els hem pogut veure a les pàgines del nostre Setmanari.

Per acabar, abans de felicitar a tothom qui ha ajudat a tirar endavant i fer que aquest projecte ens hagi acompanyat des de l'any 34, vull llançar un repte als del Torelló: atrevir-se a fer el salt a internet, una eina tecnològica que ens permet ser globals des del fet de ser locals, ser presents el món essent del nostre poble, Torelló.

I, ara, sí: Felicitats a totes les dones i homes que han participat en la fundació i pervivència d'una magnífica eina per fer poble, per fer Torelló!

Osona.com: El setmanari Torelló celebra els 75 anys

El Ple i internet 0.0

Aquest dilluns hi va haver el darrer Ple a Torelló abans de vacances d'estiu, a partir d'ara tancarem la paradeta de comissions i juntes de local fins al setembre.

Després de cada Ple faig el comunicat de premsa, segmentat en petites notícies, seguint l'estructura de la web d'Esquerra Torelló, que la veritat fa més agradable de llegir, amb petits apartats i un títol per cada tema.

Després, també faig un apunt als meus dos blocs, en aquest amb un to més relaxat i al d'Esquerra més institucional. I que consti! no publico el matiex als dos blocs...

La comunicació en un dels pilars de la política, això està clar.

Doncs el d'aquesta setmana és el Pla anticomuicatiu d'Esquerra. Fins avui no he tingut internet (coi de wifi!) i quan finalment he pogut penjar les notícies a la web i enviar-les als mitjans (un dia tard, és massa!), he decidit escriure al bloc d'Esquerra i... tatxàn! amb l'Explorer no apareix la opció de "nou article".

Cap problema ens baixarem el Crome de Google o el Firefox... doncs no, resulta que l'ordinador no em deixa instalar-los!! per què?!

Així, que aquí us deixo els enllaços del que vàrem fer els d'Esquerra al Ple i més endavant, quan pugui ja escriure sobre el Ple al bloc...

Casals i Bassas debaten al Ple sobre el procés participatiu de la nova Plaça Nova

Lluís Sabatés demana que es mantingui la piscina que fins ara tenia el globus i per la tèrmica de Sant Pere de Torelló

L'equip de govern rectifica i es crea una bonificació del 80% en l'ordenança que regula l'ocupació de la via pública per comerços i bars

S'aprova definitivament el Pla Local d'Habitatge

Soldevila parla de mobilitat

S'aprova el reglament d'ús de l'equipament del C/ Artesans

PS: ah! i el corrector de blogger tampoc va...

Montenegro: turisme i construcció nacional

Sveti Stefan, De En Jordi als Balcans

Abans d'entrar a la feina he pogut llegir la notícia de La Vanguardia sobre Montenegro, on després d'uns anys d'independència es viuen tensions, si es pot dir així, turístiques, entre el potencial i la realitat que té el país.

En el meu primer viatge per aquell petit país preciós, una espècie de Catalunya amb miniatura (muntanya, ciutat i costa) , vaig poder gaudir de zones precioses, sobretot els de la badia de Kotor, amb Budva i Sveti Stefan com a paradigma d'aquesta bellesa.

El segon cop que hi vaig ser, una estada a Podgorica amb una escapada a Budva, vaig poder assistir, per casualitat a un congrés nacional sobre turisme. Jo que no sé res de serbocroat (o montenegrí que diuen allà) no entenia res, però sí que vaig adonar-me que hi havia un debat obert, més enllà del ministre socialista i de l'oposició liberal.

Els amics del Carnet Jove montenegrí, que van ser els qui m'hi van portar, em van explicar el debat sobre el model turístic que hi havia en aquells moments. Dubrovnik, la perla saquejada de l'adriàtic és molt present en les seves ments, tant per l'èxit econòmic que té com la massificació vulgaritzant que pateix.

A mi, personalment, no m'agradaria veure Montenegro com un territori venut al turisme de masses, buscant una estada barata en detriment del respecte als qui l'acull.

Però el debat del turisme amaga un debat de fons de quin país vol ser Montenegro (wiki), una nació presidida per un home acusat de contrabandista de tabac (biografia de Milos Djukanovic) i que viu i perviu enmig de l'eslavisme balcànic i el llatinisme mediterrani.

Bloc del meu viatge a Montenegro

La Vanguardia: Entre la rebelión y la ´jet set´

Un dia històric territorialment

Avui és un dia històric per Vic, Osona i Catalunya.

S'inauguren les seus de delegacions territorials d'alguns departament de la Generalitat a la Catalunya Central, ho fan a Vic.

Això vol dir que la nova estructura territorial, que supera les provincies espanyoles, ja és un fet cada cop més a prop de la totalitat.

La Catalunya Central ja és aquí, després d'un debat intens sobretot a Vic, recelosa del pes de Manresa (un debat que sembla que s'ha traslladat a l'àmbit universitari), planejava una vegueria feta a mida per una capitalitat solitària de Vic: l'Alt Ter.

I Vic hi és present aportant capitalitat, compartida amb Manresa. Un model de territori en xarxa, que no busca capitals centrifugadores sinó un territori equilibrat.

I sí Vic hi és present amb aquestes delegacions, la de Cultura, la de Governació i la d'Acció Social i Ciutadania (el meu!), és per la voluntat d'ERC de fer que Vic tingui un paper rellevant en el nou mapa territorial del Principat. I això s'ha de valorar, inclòs l'esforç dels regidors de Vic d'ERC, la Gràcia (bloc) i el Joan, i del diputat Freixanet (bloc).

Ens hem de felicitar tots plegats, sí senyor!

Heràldica i món local: l'escut de Torelló no està reconegut ni és correcte

La setmana passada es va inaugurar una exposició d'Heràldica i món local a l'edifici El Sucre de Vic.

És una exposició del Departament de Governació de la Generalitat i van fer la presentació de l'exposició el director general Carles Bassaganya (bloc) i l'heraldista nacional Armand de Fluvià (web i wiki), acompanyats pel coordinador del departament a la Catalunya Central Toni Casassas.

Armand de Fluvià, un homenot de Catalunya, que va guanyar la batalla legal contra l'escut de disseny de Barcelona, ens va explicar el valor de l'heràldica com a llenguatge universal (com la música o la matemàtica, dic jo), sense una base científica si no de tradició popular i històrica, que ens serveix per identificar els subjectes que representen els escuts. Des de famílies a viles i ciutats, passant per clubs de futbol (malgrat aquests són molt sui generis).

Armand, després denunciar la banalització de l'heràldica, va fer un repàs dels escuts locals que no són correctes i/o que no estan legalitzats.

Un dels que no estan legalitzats, perquè no són correctes (i no s'ha arribat a cap acord) és el de Torelló, tant l'escut que té una estètica més tradicional com el més estilitzat (de disseny) que fa servir l'ajuntament.

Tot escut ha de tenir una base històrica, i el castell (estil castellà, quan hauria de ser una torre catalana) no és correcte i sembla que l'escut de Torelló no podria tenir les quatre barres a l'escut (no perquè no sigui català, si no perquè no hi ha cap argument històric-heràldic que permeti l'ús de l'escut dels comtes de Barcelona). Suposo que ens hi haurem de posar...