Citant la Bíblia al Ple de Torelló

En el Ple de dilluns ens vam trobar amb cinc mocions de PxC. Algunes mostraven poc rigor, desconeixement del poble, oportunisme i populisme, en d'altres buscaven mostrar el que no són (ecologistes o sensibles els temes socials, per a tothom).
Ara bé, n'hi va haver una on vam veure l'autèntica essència de PxC, la seva islamofòbia. Sí, més enllà de l'aversió cap als que han vingut de fora (fins on posem el límit de fora, aquí ja tenim problemes...), hi ha l'aversió al musulmà.
En la moció en contra el conveni bilateral entre els estats espanyol i marroquí (entre d'altres coses, els espanyols residents podran votar a les eleccions locals del Marroc i viceversa), el portaveu de PxC va fer un discurs que ni Sant Joan a l'Apocalipsi va arribar al to emprat pel regidor torellonenc.
Per ell, donar el vot als marroquins és la fi d'occident davant l'amenaça de l'Alcorà i dels imams, i a més, en aquest occident finit PxC ostentarà el govern (d'on, si tot estarà dissolt?), arrebatant el poder (quin?) als botxins d'occident (llegiu els humils regidors de Torelló).
I amb tant to apocalíptic em vaig veure al mig del Ple referenciant la Bíblia, recordant que sí fem una lectura literal de la Bíblia (respectat per la PxC enfront l'Alcorà) llavors jo hauria de ser assassinat per treballar al setè dia de la setmana i el meu cunyat es podria vendre les meves nebodes. Això ho diu la Bíblia, però suposo que no treurem el dret a vot a cap cristià, oi?
Així que menys amenaces alcoràniques, que qui fa lectures literals d'aquests llibres religiosos o és un fanàtic o un oportunista malintencionat. El que no sé és quina de les dues coses és PxC...
Si volem parlar de dret a vot dels immigrats, s'ha d'aprofundir més i s'ha d'emmarcar en una estratègia nacional d'incorporació de la gent que ha vingut a casa nostra als darrers anys. I això, no ho farem ni a cop de creuada ni excloent a col.lectius per pur oportunisme electoralista.

PS: Per cert, crec recordar que el lema de PxC era "Primer els de casa", resulta que els regidors d'aquesta formació a Torelló, han demanat pressupostos per fer activitats a Torelló i tots s'han demanat a empreses de fora de Torelló, cap de casa!

Més informació del Ple de Torelló a www.esquerra.cat/torello

TSJC: nou embat espanyolista. I els catalans, què?

Els partits majoritaris espanyols són capaços de posar-se d'acord per fer una reforma constitucional exprés, que suposo, entre d'altres, limitar l'autonomia de les comunitats autònomes, que per les de tall regional no és cap trasvals, però per les de tall nacional suposa tota una enganyifa.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha donat dos mesos per liquidar el model lingüístic de Catalunya en l'Educació, un model posat com a exemple arreu del món, a excepció de l'Espanya encarcarada i identitària que fa de la imposició de la llengua castellana una eina d'Estat.

Dos embats més contra el nostra país, quan encara tenim fresc en la memòria la retallada múltiple a un Estatut que va sortir prou reeixit del Parlament de Catalunya i que en cada bugada, amb fotos amb ZP incloses, hem anat perdent llençols.

La resposta de tots els partits com a tals ha deixat bastant a desitjar, cadascú amb la seva responsabilitat, però hem estat incapaços d'articular respostes "d'Estat" (com la reforma constitucional), des de la unitat nacional i per l'interès del país, més enllà dels interessos de lobbies i de partits cosins (sinó germans) espanyols.

L'ofensiva centralista espanyola posa de nou a prova els partits catalans. Com respondrà la CiU governant davant una greu agressió (amb data límit, com amenaça del TSJC) cap a un dels pilars de la (re)contrucció nacional catalana? i la resta de forces? I, sobretot, i el PSC que sempre acaba sucumbint als desitjos del PSOE?

Potser no en som conscients, però la història ens observa.

Nació Digital: Adéu al català vehicular

ABC: El TSJC da dos meses a Enseñanza para implantar el castellano en las escuelas

La Vanguardia: CCC augura la desaparición del actual modelo9 educativo catalán

La Vanguardia: Ultimátum del TSJC a la Generalitat para que el castellano sea lengua vehicular en la escuela

L'Estat del Benestar no és un dret

En la meva darrera columna d'opinió publicada Nació Digital, vaig escriure sobre l'Estat del Benestar. Després de dècades de consolidació a l'Europa Occidental, sembla que sigui ja un dret adquirit, però la crisi i les mesures que imposen organisme com l'FMI o els principals estats de la UE als països amb problemes financers, tendeixen cap a la retirada de la despesa pública, que en algun moment ha de suposar una retirada parcial de l'Estat del Benestar.

Hem de ser conscients que l'Estat del Benestar va ser introduït per primera vegada per l'autoritari canceller prussià Otto Von Bismark com a treva per la lluita de classes i les pulsions revolucionàries de part de la classe treballadora. Una fita per les classes més humils, a canvi d'abandonar la via revolucionària. Siguem-ne conscients de tot plegat en uns moments que es presenten reactius a la despesa pública.

Podeu llegir l'article d'opinió a L'Estat del Benestar no és un dret

Disturibis de Londres, bullanga del selge XXI (#londonriots)

Els fets d'Anglaterra (barris de Londres i Birmingham), de violència urbana, d'assalt a comerços i destrossa de mobiliari urbà, són paradoxalment per estar en ple segle XXI i perquè es fan servir les xarxes socials per organitzar-se, una bullanga pròpia del segle XIX.

Un historiadortant poc sospitós de revolucionari o simplement d'esquerranós, com ara Jaume Vicencs Vives, ens parla de les diferents bullangues a Barcelona de mitjans del XIX, fruits de la frustració social en un sistema polític i social gens porós. D'una corrida de toros fallida se'n podia desprendre l'inici d'un esclat de violència espontània. Òbviament era una reacció desordenada i desorganitzada al sistema establert. En aquell cas, les elits polítiques o les elits de grups subalterns ho podien aprofitar per encetar una acció política de més recorregut, però que no era d'estranyar que la cosa acabés amb bombardejos a la ciutat per les tropes. Però la bullanga era la manera de fer-se escoltar els exclosos.

L'esclat de violència a Tottenham, que després s'ha anat extenent, es va iniciar després de la mort d'un noi negre a mans de la policia. Un fet semblant a la metxa que va encendre les banlieurs parisenques abans de l'adveniment de Sarkozy president. Llavors era el ministre de l'Interior.

Els protagonistes són joves membres de comunitats excloses de la societat, que estan al marge del funcionament del sistema, instal.lats en l'extraradi de les ciutats i del sistema. Sense consciència de classe, però amb consciència d'exclosos, són lumpen.

És per aquest fet que parlar de revolta social és massa pretensiós, perquè no hi ha programa, no hi ha estratègia, no hi ha objectiu. Robar bambes i televisions de plasma no és fer la revolució. Ara bé, titllar de delinqüents als seus protagonistes és ingenu o malintencionat. Sinó, Londres seria la ciutat amb més delinqüents per habitant, que a més s'organitzen a milers!

La lumpenització de part de la societat és el resultat de la manca d'una política ferma en polítiques socials, el desmantellament de l'estat del benestar té com a resultat l'exlcusió i l'exclusió porta a al frustració, sovint acompanyada de violència, física com la que veiem, però també econòmica i social menys evident, com els desnonaments o l'atur permanent.

Un apunt interessant: Sobres els disturbis a Londres

Apunt sobre els disturbis a les Banlieurs: Francesos, tots? De la crema suburbial

#londonriots

Una lectura per aquest estiu: "El gentelman comunista"

A l'Osonosfera, s'ha obert un bloc sobre les biblioteques 2.0, el podeu llegir a http://biblioteques2punt0.blogspot.com.

Hi ha un apartat on alguns blocaires proposen lectures per l'estiu i el Joan, un dels actuals motors de l'Osonosfera i pescallunes com jo, em va demanar que en fes una recomanació.

Normalment, quan em demanen un llibre, jo sempre dic El Mestre i la Margarida, de Bulgakov, una sàtira de la societat soviètica dels anys 20, de l'època de la NEP, a través d'una història màgica, on Satanàs visita Moscou. Entremig podem llegir una versió diferent de la passió de Jesucrist, jo en dic la Passió segons Bulgakov. Crec que donaria per una obre de teatre. Però no puc fer una foto del llibre, perquè li vaig deixar a algú, i allò que passa, que no te'l torna! Així que si algú el té, que me'l torni! sisplau...

Així doncs, que us recomanaré la lectura d'aquest estiu (la principal de 3, sóc dels que llegeix més d'un llibre alhora), és la biografia de Fiedrerich Engels "El gentleman comunista", company de fatigues de Karl Marx. Últimament m'he aficionat a les biografies, són llibres que no deceben (normalment) i si són realment bones, tenen un ritme trepidant, que a més, als qui ens agrada la història, estan farcides de referències al context històric.

Per què Engels, però? primer perquè m'atreuen molt els actors secundaris, que sovint són imprescindibles. I segon, perquè ja està bé de tant pensament únic capitalista, no? Més ara, quan el capital avança especulant contra els mateixos estats que el protegeixen. Fotuts? els de sempre.

PS: per cert, demanen que la foto tingui un entorn estiuenc. Bé, l'he fet al meu lloc de treball estiuenc, la taula del meu menjador, que de moment és l'estiu que em toca!

Assassinar joves polítics per salvar Europa de l'Islam. Anem en compte!

L'assassina de prop d'un centenar de joves laboristes de Noruega, a més de l'intent d'assassinat al Premier d'aquest país escandinau, han deixat perplexa bona part de l'opinió pública democràtica.

Aquest atac a una acampada de joves polítics, personalment, m'ha afectat emocionalment. No m'ha costat imaginar-me les escenes de pànic en un escenari conegut. Com a membre de les JERC jo he participat en l'Acampada Jove de les JERC, un eseveniment polític i lúdic, de "joves festius i combatius". Joventut, festa i militància política.

L'assassí, un fanàtic ultradretà, ha brandat la bandera d'aturar la invasió de l'Islam i del marxisme. Ha justificat l'assassinat a sang freda com un acte polític.

Quan a Torelló hem aprovat una moció de condemna d'aquests fets, he recordat la bandera ultradretana de l'assassí, de l'anticomunisme i l'islamofòbia. No és un tema a oblidar ni a obviar, cal que estiguem alerta davant les agressions (aquest cop radicalment literal) de les idees intolerants i excloents. Així ho vaig manifestar-ho, algú es va incomodar. Si és així, hi ha algú que té un problema, ben gros, i que esquitxa la nostra societat.

3CAT24: Breivik es declara no culpable i diu que volia "salvar Europa dels musulmans"

Article a Nació Digital, de l'etiquetatge en català a l'Estat propi

Aquest dissabte vaig publicar de nou la meva columna a Nació Digital. Vaig escriure sobre les traves
que posa la UE a l'etiquetatge en català, que no fa res més que desprestigiar la llengua catalana com a llengua social al nostre país.
Cada cop és més clar que la UE és l'Europa dels estats i no dels pobles, és per això que per no ser uns europeus de segona, hem d'apirar a ser més que un poble, que una nació i aspirar a tenir un estat propi a la UE.
Podeu llegir el meu article en el següent enllaç: Europa i Espanya com a problema

Fent política des de Catalunya en el marc espanyol I: La Marxa dels Indignats a Madrid

En la política, les accions que es porten a terme poden ser molt honorables i compartides per molta gent, ara bé, hi ha marcs d'actuació que comporten una delimiticació al segment de població per aquí es porten a terme, entenen que la política té com a objectiu actuar en benefici públic.

L'acció política, a més, és pluridimensional. Volguem o no, la gran majoria de les accions polítiques tenen una dimensió nacional, situant aquelles en un marc nacional. I a casa nostra, Catalunya, aquest fet té molta importància en l'impacte vers la ciutadania.

Amb el moviment dels Indignats s'ha posat molt d'èmfasi la seva adscripció nacional, si era un moviment català o bé un moviment espanyol des de Catalunya. Cal descartar que sigui un moviment internacional des de Catalunya, pels fets, no per res més.

És difícil establir un marc únic pels indignats, la seva no volguda definició amb unes fronteres de projecte polític ni cap lideratge, així ho provoca.

Però ara, alguns dels indignats han iniciat una Marxa a Madrid, on diferents indignats de l'Estat Espanyol s'hi dirigeixen per confluir tots a la capital. La seva capital comuna. Així doncs, el marc d'actuació és l'espanyol, ni més, ni menys. Els indigats de Barcelona s'han convertit en el matiex que els de Granada, en indignats d'una capital provincial espanyola. L'#acampadacatalunya es diluirà en l'#acampadasol,

Aquesta és una persa de posició d'adscripció nacional ben clara, d'adscripció al marc nacional espanyol. Ni més ni menys. I qui em vingui amb intenracionalisme, que em digui on és la marxa sobre Atenes dels indignats internacionals.

Foto: Ruta Este, els indignats valencians o del Levante...

Indignats. Cal observar la dimensió social i també la nacional

Aquest apunt és fruit d'un del blocaire torellonenc Joan Ayats (Tenim un problema), que ha fet arran d'un mini debat (intercanvi d'impressions) per part d'alguns osonosfèrics, que m'hi incloc.
L'intercanvi d'impressions osonosfèriques han vingut arran d'aquesta web, per tal de reformar el sistema polític i econòmic de l'Estat Espanyol, la meva resposta ha estat aquest enllaç (també a l'estil Ikea ;), ja que jo no vull reformar l'Estat Espanyol, si no fugir-ne (sí, més que anar-me'n, fugir-ne).
En Joan arriba a dues conclusions arran del moviment dels indignats i els independentistes/sobiranistes/nacionalistes indignats de fa temps:
"1.- És absurd voler fer res a Catalunya sense comptar amb els sectors més de la ceba.
2.- És absurd voler fer creure que la divisió entre nacionalitats separa els bons dels dolents. "
Primer de tot, fer servir el terme "sectors de la ceba" per parlar dels independentistes no em sembla del tot adequat, no crec que jo sigui molt de la ceba ni tampoc que hores d'ara els independentistes catalans siguin els de la ceba (els més identitaris, més nacionalistes, entenc jo, vaja).
Segon, no crec que els catalans que creguin en la reforma de l'Estat Espanyol i els independentistes catalans es divideixin per nacionalitats ni que uns siguin bons i els altres dolents. Clar que potser es referia a aquest article del Carod.
La qüestió que és latent a Catalunya, entre els mateixos catalans, és si podem aconseguir l'encaix amb Espanya o no. La qüestió és que sempre ens ha encaixat Espanya i mai hem estat els catalans qui ens hem encaixat, sobiranament, sense una amenaça més o menys ferma.
El moviment dels indignats, a Catalunya, peca segurament d'ignorar la dimensió nacional del país, centrant-se bàsicament amb demandes d'aprofundiments democràtic i de defensa dels drets socials (habitatge, salut, treball, etc). Ara bé, hi han hagut cosses per assumir el dret a l'autodeterminació de Catalunya i sembla assumir la demanda sorgida de Madrid d'un districte electoral únic.
És curiós que es tingui tant de temor des d'un moviment "revolucionari" al dret als pobles de decidir el seu futur (parlo del català, no del palestí ni el saharaui) i que com a recepta per apropar els elegits als electors, es confii amb un sistema que allunya molt i molt els candidats de la ciutadania.
Crec que qualsevol magnitud revolucionari o de reforma profunda s'hauria de definir, en l'àmbit social i el nacional, en quan els drets és fàcil, crec, sobretot si parlem de justícia i igualtat, justícia pels pobles, igualtat entre pobles. Justícia social i igualtat d'oportunititats.
De moment, simpatitzo amb els indignats quan parlen d'aprofundiment democràtic, però me n'allunya la seva ignorància a la dimensió nacional del meu país i algunes solucions que proposen. I reformar Espanya... encara?
Imatge treta de http://joangraupintura.blogspot.com/

Els indignats al Parlament: Revolució o bullanga?

Avui Catalunya s'ha vist impactada pels fets al Parlament de Catalunya, on els Indignats han encerclat els accessos a l'edifici del poder legislatiu català. Un grup d'aquests indignats han coaccionat a diputats perquè no entressin al Parlament.

Imatges de diputats de tots els partits escortats per la policia, entrant amb furgonetes dels anitdisturbis (llegiu la crònica del Quico Sallés) o bé entrant en helicòpter són d'un gran impacte.

Més enllà o no de si s'està d'acord o no amb els objectius dels Indignats, m'agradaria a aturar-me a reflexionar sobre l'acte d'avui. I repeteixo, no vull reflexionar sobre les idees dels indignats, sinó sobre les formes del moviment.

Hi ha hagut una gran reacció, per part de bona part de la ciutadania, contra les coaccions dels Indignats, basant-se sobretot en dos aspectes: les formes i la seva legitimació per denunciar els sistema parlamentari.

El moviment dels Indignats s'ha mostrat com un moviment d'avantguarda i revolucionari, així és com han actuat. Les seves formes, encara que no la totalitat de la seva estètica les hem vist reproduides en repúbliques de l'est europeu (la revolució de Taronja ucraïnesa, per exemple -a la foto-) i, no cal dubtar-ho, tenen com a referent les revolucions magrebines dels últims mesos. És obvi que els escenaris són diferents, però les praxis tenen la seva semblança.

El moviment dels Indignats, a més, s'ha definit com a moviment d'avantguarda, de minoria que s'estableix com a motor de transformació polític, que lidera la revolució social que diuen protagonitzar. La seva legitimitat són les seves idees, una autolegitimació com a avantguarda

Amb l'acampada a la Plaça Catalunya i amb l'actuació d'avui han posat a la defensiva el sistema democràtic liberal en què vivim, i s'ha demostrat, amb l'acció d'avui, que no sols és estètica, sinó que també hi ha acció.

Ara bé, el què queda per veure és si hi ha lideratge i si hi ha programa i estratègia, sinó tot plegat més que un acte revolucionari haurà estat una bullanga.

PS1: posar al mateix sac a tots els partits polítics del Parlament és infantilisme polític o és voluntat de desprestigiar per constituir una formació política alternativa?

PS2: per què es centra tota la lluita contra un Parlament autonòmic, enlloc d'apuntar al poder financer i al poder polític estatal?

PS3: Què en pensa Arcadi Oliveres. Llegiu aquí, sobre els Indignats, i aquí, sobre els fets del Parlament.

On és l'esperit del 10J?

Fa dies que no feia cap entrada en aquest bloc, la veritat és que la campanya, les eleccions i les post-eleccions municipals han estat bastant bloquejadores, més enllà del diari de campanya.
Avui tampoc no faré un apunt dels que solia fer, però intentaré reprendre la meva activitat blocaire. Aquest cop, però, us vull referenciar l'article que vaig publicar ahir a la meva columna (mòbil, normalment era dimarts, ahir era dilluns i crec que les properes seran en dissabte). Vaig escriure sobre l'auge del poder del PP a Catalunya, que de la mà de CiU ha entrat de ple a la Diputació de Barcelona.
Tot plegat, a través d'un twit, em va fer reflexionar sobre aquest fet, just quan fa un any de la massiva manifestació sobiranista del 10J. On és aquell esperit unitari de la defensa de la nació catalana? I ja no diguem el 13D...
A vegades embla més que l'horitzó nacional que aspirem a Catalunya és més que les forces nacionals algun dia es posaran d'acord per fer un pas en la llibertat del país, que no pas fer aquest pas... I aquí, la reflexió l'hem de fer tots!
Columna a Nació Digital: Els exorcistes de l’esperit del 10-J al poder

Descomposició democràtica. Ressorts de Weimar a Vic

L'alcalde de Vic, Vila d'Abadal fa públics els seus dubtes sobre si agafar l'acta de regidor/alcalde o no. Burgaya del PSC, soci principal del govern de Vila d'Abadal, dimiteix disparant a tort i a dret. Ambdós casos són una reacció a l'avenç de PxC i de l'estancament electoral d'un i la davallada de l'altre.

El partit xenòfob d'Anglada ha entrat en una nova fase, després del seu naixement i el seu primer creixement. Ara es consolida i s'expansiona, entrant en grans ciutats i en pobles mitjans i petits. Ho fa en un context de desafecció vers la política i els dubtes i temors davant la crisi, sobretot en les classes mitjanes.

Malgrat tot, els d'Anglada continuen sent, en general un partit marginal, sense arribar al centenar de regidors. No per això, s'ha de baixar la guàrdia, ja que on eren s'han consolidat i fins i tot han crescut.

Vic, i per extensió Osona, és el primer front electoral davant Anglada. És per això que és preocupant la sensació de descomposició que mostren dos grans partits a la capital osonenca, amb els dubtes creats per Vila d'Abadal i la sortida rancorosa de Burgaya.

Ara són moments d'assumir els resultats i respondre amb fortalesa, lideratge polític i de prestar atenció a tota la gent que el 22M no va participar en una festa de la democràcia que cada cop fa menys gràcia.

Cada cop sento més la comparació entre Vic i Weimar, la ciutat que dóna nom a la República Alemanya, il.lustrada però políticament dèbil, que va ser aniquilada per la dictadura hitleriana. El col.lapse de les dubitatives forces democràtiques i la seva descomposició van deixar via lliure las nazis. Un exemple clar que cal mà ferma i responsabilitat política, si no històrica.

L'estat d'ànim és de derrota davant de PxC, quan no és així, però si les partits democràtics es descomponen i es rendeixen, al final la derrota serà real.

Vídeopost: "Estem preparats. Comptem amb tu"

Debat electoral de Torelló, a El 9 TV

Blocaire en campanya

Durant aquesta campanya escriuré un diari de campanya, on aniré explicant tot el que vagi fent durant aquests 15 dies. El podeu anar seguint, si us interessa al meu bloc d'Esquerra, i recordeu que a www.jordicasalsprat.cat, trobareu totes les meves eines 2.0