Un front nacional del segle XXI

L’Estat espanyol es basa en d’immobilisme i la petrificació interpretativa d’una Constitució que gent de bona fe, i de no tanta, van redactar amb les forces vives del franquisme, amb els sabres dels militars ben esmolats i amb el fantasma del dictador ben present.
Ara, tres dècades després d’aquella Constitució veiem com les necessitats dels catalans no troba resposta en un document caduc i que no fa res més que limitar la voluntat de ser. No es pot restar importància al fet que l’autonomisme hagi deixat pas al sobiranisme en l’hegemonia dins el catalanisme. Tot plegat, havent superat un federalisme amortitzat pel centralisme recalcitrant dominant a Espanya.
Aquest sobiranisme, cada vegada es decanta més cap a l’independentisme explícit, fins no fa gaire en mans d’una “minoria radical”. Una decantació de moment verbal, però que tard o d’hora ha de passar a ser de fet. Algun dia arribarà que Pujol, i el pujolisme, per exemple, a més de brandar la bandera de l’independentisme per resignació, aposti fermament per un projecte polític que condeixi el país cap a la independència.
Però el procés perquè l’independentistme sigui hegemònic haurà de superar una realitat social complexa per la composició de la nostra societat. L’independentisme català si vol ser triomfant ha de ser capaç de donar resposta a la realitat del segle XXI. No n’hi ha prou amb la identitat i el relat historicista, vàlids pel segle XX, com tampoc ha de caure en la simplicitat d’un populisme economicista, a l’estil de la Lliga Nord llombarda.
L'independentisme català triomfant és el que ha de saber construir un horitzó on una societat cohesionada socialment i inclusiva identitàriament, sigui capaç d’atreure l’adscripció al projecte de l’estat de la nació catalana en busca d’un millor i més just futur.
Però alerta, hem de compactar aquest front nacional en els àmbits socials, econòmics i polítics davant l’ofensiva unionista que tard o d’hora, també, despertarà a casa nostra.

Publicat a Nació Digital

El Vell i el Nou

Quan es parla de l'inici del XX a la història es sol dir que aquest segle comença després de la I Guerra Mundial i de la Revolució Soviètica, amb la fi d'un món antic i arcaic que va deixar pas un món on emergien noves formes de governar-se, econòmicament i políticament i on l'epicentre històric s'aniria apartant del monopoli europeu exercit per Londres i París i es desplaçava cap a una bipolaritat entre Washington i Moscou, un cop esclafada l'horror nazi. Un món bipolar on dos imperis, dues ideologies i dues filosofies socioeconòmiques s'encaraven arreu del món.
En la última dècada del XX i la primera del XXI hem vist la substitució d'aquest món bipolar per un, primer, dominat per l'occident capitalista i, després, per un món multipolar que veia com es despertava l'orient xinès i que s'encenia un món islàmic aixafat per sàtrapes corruptes i amb un fonamentalisme popular emergent i, sovint, armat. Però en aquesta segona dècada del XXI podem constatar que la crisi de les velles estructures s'aguditza, i veiem com es transforma l'ordre del nostre món, on s'esfondra el capitalisme especulatiu i financer, hegemònic en els darrers feliços anys; on grans països fins ara subalterns com la Xina, la Índia, el Brasil o la Rússia postsoviètica emergeixen a base d'una població àmplia i jove o bé a través de l'exportació de matèries preuades i imprescindibles arreu del món.
Al nostra entorn, veiem com la UE s'oblida del projecte de casa comuna de l'Europa social i es transforma en una Europa al servei de Berlín i les seves exportacions, i on Goldman Sachs marca l'agenda política i econòmica. Veiem un Estat espanyol on trontolla la monarquia, però no bufen aires de llibertat democràtica i de les nacions que de moment hi formen part, sinó que es viuen episodis de violència policial enfront adolescents valencians, es prepara un escenari de desmantellament de part de l'estat del benestar, atacs a la llengua catalana i el tabú, si és que mai ha existit, de la recentralització comença a prendre forma.
I a casa nostra, vivim la crisi de l'autonomisme català, castrat i deslegitimat pel Tribunal Constitucional i asfixiat per un espoli fiscal inassumible per cap país.
El que coneixíem fins ara, s'ha convertit en vell i agonitzant, però el nou, el futur, encara no ha pres forma, perquè les alternatives encara no s'han imposat. Podran els països emergents substituir els EUA i Europa? S'imposaran les tesis més neoliberals i l'esquerra sabrà redefinir-se amb postulats propis? La UE es podrà reconvertir en la casa comuna social dels europeus o acabarà sent el mercat comú alemany? I els catalans, serem capaços de recuperar el nostre propi estat o sucumbirem a l'Espanya centralitzadora? Fins que el nou no substitueixi el vell, estarem en crisi, i si volem formar part del nou, no podem defallir.

Publicat a Nació Digital

D'Atenes a l'IES Lluís Vives

Quan vaig sentir a la ràdio del cotxe quines van ser les mesures d’urgència del govern grec perquè els números li permetessin entrar a forma part de l’euro, gairebé em salto un semàfor en vermell al passeig de Gràcia de Barcelona. En Francesc Sanuy, antic conseller de la Generalitat i home de pocs pèls a la llengua, va explicar com un assessor de Goldman Sachs va dir, entre d'altres coses, al govern conservador de Karamanlis que legalitzessin la prostitució per fer pujar estratosfèricament el PIB. Clar que després de fer pujar el PIB sobre el paper ningú es va dedicar a recollir impostos a les senyores de moral distreta, que diu la senyora Rius. Per cert, l’home de Goldman Sachs era un tal Mario Draghi, actual president del Banc Central Europeu. Ningú, llavors ni ara, va parar atenció al frau fiscal grec, encara més gran, si hi cap, que l’espanyol (on el 75% es concentra en les grans empreses i les grans fortunes).
La setmana passada, Atenes s’encenia i s’ocupaven edificis públics mentre el parlament aprovava una nova bateria de mesures draconianes (no sabem si la paraula realment ve de Draghi) imposades per la UE de Merkozy. Unes mesures de desballestament grec que segurament s’emportarà per endavant a bona part de la ciutadania grega per més d’una dècada.
Europa, com tothom, va mirar cap a una altra banda davant el mal fer del govern grec en l’època de la disbauxa financera i de la utopia de la fi de la història en l’escenari del creixement econòmic perpetu. Llavors, no cal oblidar-ho, el grec, era un mercat gairebé monopolitzat per la fàbrica alemanya, de les últimes fàbriques europees que no han estat arrasades pel mercat laboral del vol d’arròs xinès. Ara, però, que els bancs alemanys es poden pinçar els dits amb el deute grec, cal, per damunt de tot, salvaguardar el pagament d’aquest deute per part d’Atenes.
La cara amable del capital dels feliços anys d’inicis del segle XXI, s’ha de treure la careta del carnaval i posar-se el passamuntanyes dels antidisturbis per fer passar pel boc gros la imposició dels interessos financers i dels consensos socials conquerits durant el segle XX a Europa.
Són temps de colpismes financers, fent caure governs democràticament elegits i imposant-se d’altres amb ministres i caps de governs de Goldman Sachs i similars; de reformes laborals també imposades i de càrregues policials, no per mantenir l’ordre sinó per imposar un nou ordre, ja sigui pegant i detenint herois nacionals grecs com Manolis Glezios o adolescents de l’IES Lluís Vives de València que es queixen contra les retallades que els ha deixat sense calefacció ni paper de WC.

Publicat a Nació Digital

La transició nacional amb el PP (til·la!)

Fa poc més d’un any que em preguntava, en aquesta mateixa secció d’opinió, cap a on anava la transició nacional d’Artur Mas. En un any, les coses es van aclarint, a base de desinflar-ho, sobretot a base de fets.De moment, la transició nacional de Mas ens porta a retallar dràsticament a la línia de flotació de l’estat del benestar, amb unes ànsies de ser els primers de la classe de podar, malgrat saber que mai es reconeixerà ser tant aplicats per allà la Moncloa mentre tinguem la dèria de parlar el català i sentir-nos nació.
Es posa en escac la Corporació de Mitjans de comunicació públics catalans, el pilar bàsic de (re)construcció i normalització nacional en l’era de la comunicació, la joia de la corona del pujolisme. Sembla que el molt honorable Artur Mas empenyora aquesta joia a can Godó.
També tanquem les ambaixades catalanes, que com totes les delegacions diplomàtiques són la veu dels països al món i uns epicentres de relacions econòmiques internacionals, vaja el què es dediquen totes les ambaixades del món, si no és que tens a l’agenda uns enemics de l’eix del mal a qui espiar.
La Catalunya social, el marc comunicatiu català (l’alternativa és TVE, Antena 3 i Tele 5) i les eines d’interrelació internacional i desenvolupament econòmic en un escenari de globalització estan entredit per l’acció governamental de Mas i els seus consellers.
Això és el què té intentar fer una transició nacional amb el PP, amb ministre de Lehman Brothers inclòs; govern del PP que es dedica a salvar als toros, imposar el castellà per damunt les llengües pròpies als Països Catalans, a recentralitzar l’Estat i a provocar vagues generals. Qui sap si el pacte fiscal finalment serà a la baixa perquè la Generalitat no tindrà ni competències. Llavors la til·la, que Oriol Pujol ens va receptar als que tenim pressa, l’hauran de prendre els autonomistes.

Publicat a Nació Digital

Pepe o PP

Deia Marx que l'Església era l'opi del poble. Hi ha l'expressió de “panem et circenses”(pa i circ) que resumeix el populisme de l'assistencialisme encarcarat i l'oci alienant per mantenir a ratlla el poble, les classes populars. La contraposició entre la lluita pels avenços en l'espai material, el de la dimensió sociopolítica, sempre ha hagut de lluitar contra l'espai espiritual i contemplatiu que suposa la religió, que es fixa més en després de la vida que com vivim durant aquesta, que, de moment, és l'únic que sabem cert que existeix. També s'ha hagut de fer front a l'alienació del poble, de la ciutadania, a mans de l'oci que entretenen a les masses tot fent oblidar els problemes del dia a dia.
És possible que en les societats occidentals, el consum opiaci que feia referència Marx ja no està tant en els temples religiosos cristians com en els estadis de futbol i sobretot davant les televisions futboleres. A casa nostra, un Barça-Madrid és capaç de paralitzar una ciutat o un país, tots davant el televisor, prenent partit per un dels dos contrincants (amb el permís dels pericos) i identificant-se tribalment amb uns colors i uns jugadors i entrenador, tal soldats i generals heroics dels temps de l'èpica de l'acer i el foc.
No s'allunya gaire de la tesi opiàcia marxiana el fet que la gent pot estar indignada profundament perquè un tal Pepe, corpulent i rasurat, tot vestit de blanc, hagi trepitjat al Leo petitonet i vestit de blaugrana. Les masses indignades s'abraonen a la premsa esportiva o a les seccions esportives de la premsa generalista, devoren els múltiples i perennes programes esportius de televisions i ràdios i es llancen a pujar comentaris, entre la guerra i els crits de justícia universal, en fòrums i webs futboleres.
El futbol, un opiaci marxià que aixeca les masses contra (o a favor) del Pepe, mentre el PP, encorbatat i amb tisores podadores, carrega fiscalment als que omplen bars perquè no poden pagar-se el Plus per veure el Barça al sofà. Mentrestant, deixa ben tranquils els que el poden veure des del seu iot o quarta residència. Les masses criden contra Pepe el destraler, mentre el PP recentralitza i sega l'autonomia, encara curta, i la capacitat de desenvolupament nacional i econòmic i benestar social de Catalunya, que és més que un club (i que dos).
No seré jo qui negui que l'enfrontament entre Barça i Madrid vagi més enllà de l'enfrontament estrictament esportiu, al contrari, és un esdeveniment amb una alta càrrega simbòlica, però simbòlica. I prou. Canalitza il·lusions i frustracions. Els símbols són importants, però sempre que no es converteixin en ídols anestesiants.

Publicat a Nació Digital

Fraga i l'espectacle de la desmemòria

Fraga ha mort. Després d'una vida lligada a la política i, no ho oblidem, al franquisme. Perquè és franquisme el que teixeix el fet que el 1968 Fraga digués que "Cataluña, la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario" i el que es va dir, 40 anys després que "a los nacionalistas se les tendría que colgar de algún sitio", apuntant directament a ERC i Joan Tardà.
Ara, amb Fraga sentirem lletanies sobre el seu paper clau en la Transició, sense que ningú posi en dubte la Transició mateixa. Llegirem i sentirem elgois possibilistes al paper de Fraga en la democràcia espanyola, tal com es va fer amb Samaranch, pel seu paper d'eficaç buròcrata olímpic a Barcelona.
Fins i tot, trobarem terceres vies, equidistants entre els franquistes i part de l'oposició anti-franquista, com ara els comunistes o els anarquistes. Una equidistància repugnant, perquè hom no es pot sentir còmplice a marxistes, llibertaris, liberals o cristians demòcrates, però mai, mai, es pot ser equidistant entre botxins i víctimes d'un regim parafeixista. I Fraga, per molt "moderat" o "aperturista" que li diguessin, estava amb els botxins, dins el govern i l'ordre establert dels botxins, amb les mans tacada de sang fins l'últim moment.
Avui, es torna a repetir el grotesc espectacle de la desmemòria.

Chacón com a símptoma

Diuen que els partits polítics s’organitzen segons el model de societat i d’organitzar-la en què es basen els seus plantejaments polítics. Així, podem veure com CiU, com a partit nacionalista català que és no té cap lligam amb cap partit espanyol, com ICV, estableix aliances de tall confederal amb IU, com el PP s’estableix a Catalunya com a secció regional del PP espanyol i com ERC abasta tots els territoris dels Països Catalans.
El PSC s’autodefineix com a federalista espanyol, aglutinant els federals catalans (males llengües diuen que són els únics federalistes de l’Estat espanyol). Això fa que els socialistes catalans estableixin una relació federal amb el PSOE, no essent una federació més dins el partit espanyol (com la murciana o l’andalusa) si no com a partits sobirans federats, on el PSC participa dels òrgans del PSOE, però no a la inversa.
Davant el congrés del PSOE per escollir els nous (o no tant nous) dirigents, hi ha una candidata catalana, Carme Chacón, que ha fet carrera política bàsicament a Madrid i a l’ombra de Zapatero, arribant a esdevenir ministra de Defensa. Ella ha estat qui ha tret els millors i els pitjors resultats liderant la circumscripció de Barcelona pels socialistes. En l’època zapaterista, sobretot la primera, més federalista i més progressista, ni que fos per estètica, Carme Chacón era anomenada “Carmen” pels Bono i companyia, per la vella guàrdia messetària del PSOE. Però ara, quan aquesta es presenta per secretària general del PSOE, es pot sentir al seu cap de campanya anomenar-la “Carmen”, mentre que els seus oponents l’anomenen, ara, “Carme”.
Ja en el seu moment, Josep/José Borrell, de La Pobla, va arribar a guanyar unes primàries per ser el candidat a la presidència del govern dins el PSOE, però com a militant a Madrid. Ara, Carme/Carmen Chacón es presenta per liderar el PSOE i ho fa des d’Almeria i no des d’Esplugues, però a més mercadeja amb el seu nom. És lamentable utilitzar els orígens o els noms i cognoms com a arma política, però si ho fa un mateix encara més.
Aquest és el federalisme espanyol, on no hi caben els joseps ni les carmes, ni els d’Esplugues ni els de La Pobla. Però a algú li estranya?

Publicat a Nació Digital

2012, any de transicions

El 2012 el plantejo com un any d'aprofundiment en la transició, una transició que no s'inicia enguany, sinó que ja la venim fent des de fa mesos o anys.
Una transició és la nacional, i no la planificada pel president Mas, sinó per la transició nacional que es va iniciar en la redacció d'un nou estatut que va suposar un xoc de legitimitats, la del poble català enfront les estructures constitucionals espanyoles. Un escenari que ha portat a l'ensorrament electoral dels qui van protagonitzar el xoc de legitimitats des del govern (els partits d'esquerres, independentistes i federalistes) i que ha portat al Palaru de la Generalitat a una CiU amb un discurs més sobiranista que mai, parlant de Transició nacional i de Pacte fiscal, en principi en la línia del concert econòmic.
Una segona transició és la socioeconòmica, fruit d'una crisi econòmica que ha portat al col.lapse al sistema capitalista especulatiu dels dolços anys de la sortida i entrada al segle XXI. Una crisi que ha afectat a la ciutadania hipotecada i expulsada dels seus llocs de treball davant el tancament del fluxe creditici en el marc d'un sistema basat en l'endeutament privat.
Tot plegat ha fet que emergeixi el poder ocult dels "mercats" en forma de tecnòcrates i d'empreses financeres que juguen en un nou tipu d'especulació: el dels deutes sobirans dels estats, regions i ciutats. I juntament a l'emergència dels "mercats" hi ha la de l'ensorrament dels estats com a pilars sòlids en el seu paper de fonaments socioeconòmics. L'estat del benestar està esdevenint una nova espècia líquida dels temps de Baumann en què vivim. El desmantellament de l'estat del benestar s'està fent en nom del sistema, el del capitalisme per uns ("els mercats") i el de l'estat del benestar per a d'altres (societat). Però amb ministre de Goldman Sacks i Lehman Brothers emergint per Europa, un jas'imagina per on van les coses, oi?
En aquesta transició, també hi podem trobar o no, una transició cap noves formes de participació política, només depèn de com s'acaba plasmant l'efecte dels "indignats" en l'àmbit de l'activisme i de les estructures polítiques. Pot ser que la "indignació" sigui un símptome de l'esgotament d'una democràcia acomodatícia que no sap donar respostes als embats dels "mercats". Una desconnexió social entre estructures polítiques i societat que l'únic que fa és que la capacitat de resposta social i política davant una crisi tant injusta com l'actual, sigui nul.la, marginal o segmentada. Fins i tot pot ser paradoxal.
Clar que també pot ser que els Mayas la clavéssim i el 2012 transitem cap a la fi...

Cagu'm el Pare Noel

La religió és un dels pòsits culturals de les civilitzacions i les festes de Nadal, que ara iniciem, en són un exemple. Malgrat que el Nadal, Sant Esteve, els Reis (L’Epifania) tenen un origen clarament religiós, l’expressió social contemporània nadalenca abasta a la gran majoria de la societat, però sols per un reduït nombre de persones representa un esdeveniment espiritual i de ritual religiós. Més aviat sembla que el ritual sigui més de consum comercial i de trobada familiar, que res més.
Ara bé, no podem oblidar que tot plegat és una expressió cultural, des del nucli original religiós d’aquests dies fins al consum comercial i gastronòmic i, com tots sabem, la cultura forma part de la nostra identitat i que, com aquesta, és evolutiva, canvia al llarg del temps. Un exemple és l’hegemonia comercial en l’expressió nadalenca, que ha desplaçat en bona part la dimensió eminentment familiar i, ja no diguem, la religiosa.
Però a més, en el Nadal, també hi trobem el xoc de cultures (no parlem del xoc de civilitzacions apocalíptic de Huntington), concretament el xoc entre l’expansiva i fins ara triomfant cultura anglosaxona enfront la resta, en el nostre cas, la mediterrània, llatina i en bona part catòlica. El paradigma de la “intrusió” anglosaxona és l’hiperconsumisme i la introducció d’un home barbut i vestit de forma bastant còmica, que viu a l’Àrtic i que té com a nom Pare Noel. Aquest senyor barbut i panxacontent està desplaçant un element propi d’aquestes contrades com és el Tió, l’entregat en el sofriment tros de llenya que a base de cops de bastó expulsa de dins seu diferents regals, abans torró, ara fins i tot Play Stations.
Campanyes d’agitació cultural com el de “Cagu’m el Pare Noel”, són campanyes reactives (que no reaccionàries) envers la substitució cultural, que representa l’expulsió del nostre tió, de la nostra expressió cultural davant la irrupció d’un Pare Noel, vestit amb els colors dictats per la Coca Cola.
La convivència de cultures sempre enriqueix, fins i tot Lenin va veure com sorgia dins seu l’esperit internacionalista al conviure en les seves festes l’avet de Nadal (introduït per la seva mare protestant) amb els rituals ortodoxes propis de la Mare Rússia. Però una cosa és l’aportació i la suma, l’altra és la substitució cultural, així que només em queda una cosa a dir: “Cagu’m el Pare Noel!”

Publicat a Nació Digital

Garibaldi als Països Catalans

Itàlia és un dels grans estats europeus, que va ser fundat a finals del segle XIX, després d’una estratègia expansiva del regne del principat del Piemont i de l’empenta revolucionària encarnada en els camises roges de Garibaldi, eclosionant en el Risorgimento italià. Enfront tenien dues de les cases més immobilistes  com eren els Borbons (al sud) i els Habsburg (al nord), a més de flirtejar amb l’excomunió papal de Roma. Tot un repte.
Tot plegat, va funcionar en l’establiment de l’estat italià únic per la unió dels interessos del Piemont burgès i per la rauxa democràtica (i armada) garibaldiana, però aquesta doble ànima de la unificació italiana va conviure fins que Garibaldi va entregar Nàpols, Calàbria i Sicília al rei del Piemont, Víctor Manuel II, esdevenint aquest el primer rei del nou regne unificat d’Itàlia. I aquí, amb l’adveniment de la supremacia piamontesa i l’enretirada dels garibaldians, comença el principi d’Il Gatopardo, de “canviar-ho tot, perquè tot segueixi igual”. Els interessos piemontesos i les seves aliances amb les classes dirigents preexistents (arcaiques!) de tota Itàlia van ser els motors de la creació de l’estat nacional italià.
Més enllà dels carabinieri, la RAI, el Calcio i l’Azzura, poca cosa més hi ha que teixeixi Itàlia. Malgrat que des d’una visió superficial es pot pensar que la nació italiana està completa, la realitat és que la península de la bota és una de les nacions més descohesionades, cultural, social i econòmicament.
Si fem un cop d’ull als Països Catalans, veiem que poca cohesió política hi ha, però el pòsit cultural, econòmic i en bona part social (més normalitzat del que pot semblar) existeixen i conformen una base històrica. Enfront, no cal dir-ho, hi ha un estat immobilista econòmic i nacionalment com és l’espanyol.
El projecte polític fusterià encara és vigent, però si sols ens movem per interessos socioeconòmics, a la piemontesa per dir-ho d’alguna manera, no ens en sortirem. Primer perquè la Catalunya piemontesa no té la fortalesa suficient i segon perquè malgrat aconseguir-ho, la nació catalana seria incompleta, com la italiana.
Tal com vaig escoltar del savi i patriota Lluís Solà, la independència necessita un somni més enllà dels plets en finançament. Aquest somni és la llibertat, i jo hi afegeixo la justícia; dos horitzons que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó qualsevol voldria abraçar, sobretot en temps de caigudes de gegants com els del capitalisme infal·lible i els estats democràtics i del benestar, a cops de retallades i d’imposicions polítics al marge de la sobirania popular.
Els Països Catalans sols faran camí eminentment pel sender garibaldià, però no sols pel piemontès.

Publicat a Nació Digital

Crisi de dretes, premi per les dretes

Vivim temps de descomposició dels consensos socials i polítics establerts durant la segona meitat del segle XX en els estats d’Europa. Veiem com s'està esberlant l’estat del benestar de bona part d’Europa i com el capitalisme financer fa escac a bona part de poders públics i, en alguns casos, escac mat situant elements lligats a aquests poders financers (Goldman Sachs, per exemple) al capdavant d’institucions com el Banc Central Europeu o fins i tot davant governs com l’italià o el grec.
En aquest context, que no sembla que hagi de millorar (per la majoria) en els propers temps, unes eleccions, com les viscudes el passat 20 de novembre, haurien d’haver estat un punt d’inflexió, on la majoria ciutadana busqués una solució per la majoria.
Els resultats han estat, en l’Espanya castellana (a excepció de Sevilla), les Balears, València, Navarra i Galícia una marea blava d’una dreta abocada a la victòria per manca de contrincant. A Catalunya, la dreta nacionalista catalana s’ha imposat, en un resultat històric i, a Euskadi, Amaiur, coalició de l’esquerra independentista, s’imposa per sobre del PNB, PSE i PP.
Curiós, a primera vista, que en una crisi que ens hi ha situat el capitalisme financer desbocat i que ens hi colga l’especulació pura i dura respecte el deute públic, els ciutadans investeixin majoritàriament a les forces dretanes com a solucionadors dels problemes. Cal recordar que, a més, fou el PP qui amb la Llei del sòl inicià una de les etapes més florides de l’economia especulativa de tota la història espanyola.
A Catalunya, potser enlluernats per l’ambivalent pacte fiscal s’ha donat una confiança electoral a CiU, malgrat les retallades que condueixen a un nou model de polítiques públiques de l’estat del benestar. Els líders de la federació nacionalista, però, s’han afanyat a dir que la ciutadania ha legitimitat les retallades. El segon que han fet, en boca del mateix Duran, ha estat tirar aigua al vi del pacte fiscal (algú havia dit concert econòmic?). I, finalment, Artur Mas ha anunciat més retallades i pujades d’impostos no redistributius, on tothom paga per igual.
I les esquerres? Doncs ara paguen l’aigualiment de la seva perspectiva en la praxi (i en el discurs) que han patit durant els anys de bonança. Ara, o estan absolutament descol·locats per ser còmplices de la profunditat de la crisi, com el PSOE, o pateixen la manca d’una proposta alternativa real al discurs únic imperant des vaporització dels poders públics, de retallades lineals i, per què no, de baixades d’impostos redistributius.
Hi ha vida més enllà del neoliberalisme?

Publicat a Nació Digital

#Eurotecnocràcia

Tots sabem que la crisi profunda que patim té un origen clar en l'especulació financera, que l'origen del caos socioeconòmic d'avui i del demà té com origen en els espais de decisió del capital financer.
Curiosament, però, a excepció de casos aïllats com la remota i petita Islàndia, els plats trencats no els paga qui ha creat la crisi, sinó la ciutadania, ja sigui directament o través del desmantellament del sector públic. Tot plegat, amanit per una onada de desprestigi a la política, hora guanyat a pols per la inoperància d'aquest a l'hora de donar resposta a la crisi (plantant cara a qui l'ha creada), hora induïda per certs discursos populistes.
Jo crec, i ho he escrit, que l'única eina que tenim les classes populars per defensar-nos i lluitar pels nostres drets, és la política, l'antipolítica i l'apolítica sempre anirà contra els nostres interessos.
Ara, a Europa, entrem en una etapa d'avenç de l'apolítica a través de la col.locació de tecnòcrates en governs d'estats europeus com Grèca i Itàlia, per tal d'aplicar receptes de reducció del sector públic, del dèficit públic i de... l'atur! Merkozy, sembla que són els injectadors d'aquesta medicina tecnocràtica, però a més hi ha un denominador comú en aquests tecnòcrates: els nous primers ministres italià i grec, Monti i Papadimos, respectivament, són homes Goldman Sachs, consultora protagonista, ves per on!, de la manipulació dels comptes grecs per tal que aquest país entrés a l'Euro, tal com ha dit Sanuy a RAC1. Empreses com Goldman Sachs són el braç armat de l'especulació financera, ni més ni menys. Per cert, Goldman Sachs també té un dels seus homes al Banc Central Europeu: Mario Draghi.
La tecnocràtització no és res més que una funcionarització dels governs, però sense oposicions públiques, menyspreant la voluntat popular (cap d'aquests tecnòcrates ha estat votat) i responent a uns interessos boirosos. Per ser generosos. Ernest Folch parla fins i tot de cop d'estat.
La UE està deixant de ser el far de llibertat i democràcia en què es va erigir, per ser eminentment l'Europa del capital, sinó de Goldman Sachs.
Per acabar, un twit preocupant de Pau Canaleta: Si els tecnòcrates fallen (...)


Hashtags de twitter: #eurotecnocracia #goldmansachsocracia

La unitat nacional de Duran

Les eleccions del 20N venen condicionades per una situació crítica a nivell econòmica i a punt d’explotar a nivell social. Veiem les propostes i veiem com s’ha fet de malament, i albirem el pitjor que ve. PSOE (amb un PSC engolit) i PP, passat i futur espanyol.
N’hi ha un que vol ser el tercer en discòrdia, un que es presenta com una tercera via entre les dues cares de la mateixa moneda que són populars i socialistes: aquest és Duran i Lleida. L’home que es vanta de salvar Espanya i l’home que s’autoerigeix com a representant dels catalans. De tu, de mi i de la resta dels 7 milions que vivim en aquest país nostre. Però en Duran i Lleida té alguns problemes, i aquest és que el seu partit és un partit català, d’obediència catalana i no és l’únic. Així que, començant per això darrer, el monopoli de la catalanitat política és fals. I acabant amb el primer, un partit català mai no pot ser una tercera via espanyola, perquè a CiU no el voten més enllà de les circumscripcions catalanes.
Malgrat tot això, en Duran ha posat damunt la taula un govern de concentració nacional. L’última versió de pidolar un ministeri; amb això, en Duran evoluciona satisfactòriament, però mai acaba de quallar. I altre cop en Duran té un problema, o potser el té CiU.
Catalunya viu en una crisi, igual que bona part del món capitalista, però a més està sostenint un rescat econòmic d’Espanya des de fa dècades amb l’espoli fiscal que patim els catalans. A això, cal sumar-hi els darrers embats espanyols contra l’Estatut i contra la llengua. Tranquils, en vindran més. Problema econòmic, problema fiscal i problema nacional. Amb aquest escenari, caldria preguntar a Duran si en comptes d’un govern de concentració nacional a Espanya, amb CiU, no caldria una unitat d’acció nacional dels diputats catalan(iste)s.
És una qüestió d’identificació nacional. I aquí, potser, és d’on plora la criatura: jo no tinc clar que la nació de Duran sigui la catalana. I amb això, CiU és qui té un problema.

Publica a Nació Digital, podeu trobar la resta d'articles aquí

El Conde de Godó llegeix Gramsci

Ramon Barnils (wiki) deia que Catalunya no serà independent fins que La Vanguardia no hi estigui a favor. De moment, l’ensenya del Grup Godó no està per la labor, ni el mateix grup en sí. Ara bé, els mitjans de comunicació del Grup Godó estan esdevenint un lobby de pressió i d’influència emergent i que somnia amb l’hegemonia i, en el camí de la cerca del somni, no escatima esforços.
Pels qui diuen que el Barça és més important que la Generalitat (exhonorable conseller inclòs), el Grup Godó té una estratègia clara per l’status quo socialculé, que no és res més que Sandro Rossell i el seu Barça es dediquin a guanyar títols i emprenyar poc l’oasi català, intercanviant el lema popular de “Més que un club” pel crematístic “la pela qatariana és la pela”. No és debades que l’arxienemic del sandrisme, l’histriònic Laporta, hagi rebut fins al carnet del Caprabo a les tribunes del Conde de Godó, amb un desplegament més eficaç que el de la Flota Invencible, car aquella es va enfonsar abans de tocar terra.
Pels qui encara creuen que la Generalitat és important per a les nostres vides quotidianes, el Conde de Godó també ens té preparades les seves legions de tertulians i editorials en defensa de l’executiu català, sigui el Puig que neteja la plaça de Catalunya amb porres o sigui el conseller de les mútues privades i les seves tisores. Si cal, fins i tot es dota del servei de guardaespatlles en forma de tertulians que assoten companys d’antena si s’atreveixen a contradir el conseller de les Mútues durant una entrevista (memorable Sanchis/Barbeta vs Galdón a Can Basté).
Però l’hegemonia no sols pot venir de la comunicació: necessita el capital (que no li deu faltar al Conde, com tampoc als seus amics) i el braç polític. Quan en Duran, l’home de Florentino Pérez a Madrid, diu que es retallarà TV3, a ningú no li estranya que Terribas apunti a interessos privats per desmantellar la joia de la corona de la normalització del català a casa nostra. L’ombra de Godó plana pels estudis de Sant Joan Despí.
Godó ha llegit Gramsci, i sap que el poder emana de l’hegemonia a l’hora de relatar la realitat, sigui al Barça, a la política o a l’ambulatori de Sant Guim de Lluçà. Si Gramsci (wiki) aixequés el cap...


PD: Aquest article va ser publicat a Nació Digital, podeu trobar els altres meus articles aquí o  en la pàgina al Facebook de la meva columna d'opinió a Nació Digital

Catalunya espanyola, autonomia tutelada

En la meva darrera columna a Nació Digital, vaig reflexionar sobre la tutela que té l'autonomia catalana, una tutela econòmica, jurídica i política, que fa que l'ens autonòmic català, sigui més una descentralització administrativa que un ens de sobirania catalana.
Ara que la CiU de Mas ha iniciat l'anomenada Transició Nacional, s'ha d'entendre que haurem de transitar cap a, com a mínim una autonomia política, amb pòsit de sobirania. O no?
Podeu llegir la columna: Catalunya espanyola, autonomia tutelada