Indignats. Cal observar la dimensió social i també la nacional

Aquest apunt és fruit d'un del blocaire torellonenc Joan Ayats (Tenim un problema), que ha fet arran d'un mini debat (intercanvi d'impressions) per part d'alguns osonosfèrics, que m'hi incloc.
L'intercanvi d'impressions osonosfèriques han vingut arran d'aquesta web, per tal de reformar el sistema polític i econòmic de l'Estat Espanyol, la meva resposta ha estat aquest enllaç (també a l'estil Ikea ;), ja que jo no vull reformar l'Estat Espanyol, si no fugir-ne (sí, més que anar-me'n, fugir-ne).
En Joan arriba a dues conclusions arran del moviment dels indignats i els independentistes/sobiranistes/nacionalistes indignats de fa temps:
"1.- És absurd voler fer res a Catalunya sense comptar amb els sectors més de la ceba.
2.- És absurd voler fer creure que la divisió entre nacionalitats separa els bons dels dolents. "
Primer de tot, fer servir el terme "sectors de la ceba" per parlar dels independentistes no em sembla del tot adequat, no crec que jo sigui molt de la ceba ni tampoc que hores d'ara els independentistes catalans siguin els de la ceba (els més identitaris, més nacionalistes, entenc jo, vaja).
Segon, no crec que els catalans que creguin en la reforma de l'Estat Espanyol i els independentistes catalans es divideixin per nacionalitats ni que uns siguin bons i els altres dolents. Clar que potser es referia a aquest article del Carod.
La qüestió que és latent a Catalunya, entre els mateixos catalans, és si podem aconseguir l'encaix amb Espanya o no. La qüestió és que sempre ens ha encaixat Espanya i mai hem estat els catalans qui ens hem encaixat, sobiranament, sense una amenaça més o menys ferma.
El moviment dels indignats, a Catalunya, peca segurament d'ignorar la dimensió nacional del país, centrant-se bàsicament amb demandes d'aprofundiments democràtic i de defensa dels drets socials (habitatge, salut, treball, etc). Ara bé, hi han hagut cosses per assumir el dret a l'autodeterminació de Catalunya i sembla assumir la demanda sorgida de Madrid d'un districte electoral únic.
És curiós que es tingui tant de temor des d'un moviment "revolucionari" al dret als pobles de decidir el seu futur (parlo del català, no del palestí ni el saharaui) i que com a recepta per apropar els elegits als electors, es confii amb un sistema que allunya molt i molt els candidats de la ciutadania.
Crec que qualsevol magnitud revolucionari o de reforma profunda s'hauria de definir, en l'àmbit social i el nacional, en quan els drets és fàcil, crec, sobretot si parlem de justícia i igualtat, justícia pels pobles, igualtat entre pobles. Justícia social i igualtat d'oportunititats.
De moment, simpatitzo amb els indignats quan parlen d'aprofundiment democràtic, però me n'allunya la seva ignorància a la dimensió nacional del meu país i algunes solucions que proposen. I reformar Espanya... encara?
Imatge treta de http://joangraupintura.blogspot.com/

Els indignats al Parlament: Revolució o bullanga?

Avui Catalunya s'ha vist impactada pels fets al Parlament de Catalunya, on els Indignats han encerclat els accessos a l'edifici del poder legislatiu català. Un grup d'aquests indignats han coaccionat a diputats perquè no entressin al Parlament.

Imatges de diputats de tots els partits escortats per la policia, entrant amb furgonetes dels anitdisturbis (llegiu la crònica del Quico Sallés) o bé entrant en helicòpter són d'un gran impacte.

Més enllà o no de si s'està d'acord o no amb els objectius dels Indignats, m'agradaria a aturar-me a reflexionar sobre l'acte d'avui. I repeteixo, no vull reflexionar sobre les idees dels indignats, sinó sobre les formes del moviment.

Hi ha hagut una gran reacció, per part de bona part de la ciutadania, contra les coaccions dels Indignats, basant-se sobretot en dos aspectes: les formes i la seva legitimació per denunciar els sistema parlamentari.

El moviment dels Indignats s'ha mostrat com un moviment d'avantguarda i revolucionari, així és com han actuat. Les seves formes, encara que no la totalitat de la seva estètica les hem vist reproduides en repúbliques de l'est europeu (la revolució de Taronja ucraïnesa, per exemple -a la foto-) i, no cal dubtar-ho, tenen com a referent les revolucions magrebines dels últims mesos. És obvi que els escenaris són diferents, però les praxis tenen la seva semblança.

El moviment dels Indignats, a més, s'ha definit com a moviment d'avantguarda, de minoria que s'estableix com a motor de transformació polític, que lidera la revolució social que diuen protagonitzar. La seva legitimitat són les seves idees, una autolegitimació com a avantguarda

Amb l'acampada a la Plaça Catalunya i amb l'actuació d'avui han posat a la defensiva el sistema democràtic liberal en què vivim, i s'ha demostrat, amb l'acció d'avui, que no sols és estètica, sinó que també hi ha acció.

Ara bé, el què queda per veure és si hi ha lideratge i si hi ha programa i estratègia, sinó tot plegat més que un acte revolucionari haurà estat una bullanga.

PS1: posar al mateix sac a tots els partits polítics del Parlament és infantilisme polític o és voluntat de desprestigiar per constituir una formació política alternativa?

PS2: per què es centra tota la lluita contra un Parlament autonòmic, enlloc d'apuntar al poder financer i al poder polític estatal?

PS3: Què en pensa Arcadi Oliveres. Llegiu aquí, sobre els Indignats, i aquí, sobre els fets del Parlament.

On és l'esperit del 10J?

Fa dies que no feia cap entrada en aquest bloc, la veritat és que la campanya, les eleccions i les post-eleccions municipals han estat bastant bloquejadores, més enllà del diari de campanya.
Avui tampoc no faré un apunt dels que solia fer, però intentaré reprendre la meva activitat blocaire. Aquest cop, però, us vull referenciar l'article que vaig publicar ahir a la meva columna (mòbil, normalment era dimarts, ahir era dilluns i crec que les properes seran en dissabte). Vaig escriure sobre l'auge del poder del PP a Catalunya, que de la mà de CiU ha entrat de ple a la Diputació de Barcelona.
Tot plegat, a través d'un twit, em va fer reflexionar sobre aquest fet, just quan fa un any de la massiva manifestació sobiranista del 10J. On és aquell esperit unitari de la defensa de la nació catalana? I ja no diguem el 13D...
A vegades embla més que l'horitzó nacional que aspirem a Catalunya és més que les forces nacionals algun dia es posaran d'acord per fer un pas en la llibertat del país, que no pas fer aquest pas... I aquí, la reflexió l'hem de fer tots!
Columna a Nació Digital: Els exorcistes de l’esperit del 10-J al poder

Descomposició democràtica. Ressorts de Weimar a Vic

L'alcalde de Vic, Vila d'Abadal fa públics els seus dubtes sobre si agafar l'acta de regidor/alcalde o no. Burgaya del PSC, soci principal del govern de Vila d'Abadal, dimiteix disparant a tort i a dret. Ambdós casos són una reacció a l'avenç de PxC i de l'estancament electoral d'un i la davallada de l'altre.

El partit xenòfob d'Anglada ha entrat en una nova fase, després del seu naixement i el seu primer creixement. Ara es consolida i s'expansiona, entrant en grans ciutats i en pobles mitjans i petits. Ho fa en un context de desafecció vers la política i els dubtes i temors davant la crisi, sobretot en les classes mitjanes.

Malgrat tot, els d'Anglada continuen sent, en general un partit marginal, sense arribar al centenar de regidors. No per això, s'ha de baixar la guàrdia, ja que on eren s'han consolidat i fins i tot han crescut.

Vic, i per extensió Osona, és el primer front electoral davant Anglada. És per això que és preocupant la sensació de descomposició que mostren dos grans partits a la capital osonenca, amb els dubtes creats per Vila d'Abadal i la sortida rancorosa de Burgaya.

Ara són moments d'assumir els resultats i respondre amb fortalesa, lideratge polític i de prestar atenció a tota la gent que el 22M no va participar en una festa de la democràcia que cada cop fa menys gràcia.

Cada cop sento més la comparació entre Vic i Weimar, la ciutat que dóna nom a la República Alemanya, il.lustrada però políticament dèbil, que va ser aniquilada per la dictadura hitleriana. El col.lapse de les dubitatives forces democràtiques i la seva descomposició van deixar via lliure las nazis. Un exemple clar que cal mà ferma i responsabilitat política, si no històrica.

L'estat d'ànim és de derrota davant de PxC, quan no és així, però si les partits democràtics es descomponen i es rendeixen, al final la derrota serà real.

Vídeopost: "Estem preparats. Comptem amb tu"

Debat electoral de Torelló, a El 9 TV

Blocaire en campanya

Durant aquesta campanya escriuré un diari de campanya, on aniré explicant tot el que vagi fent durant aquests 15 dies. El podeu anar seguint, si us interessa al meu bloc d'Esquerra, i recordeu que a www.jordicasalsprat.cat, trobareu totes les meves eines 2.0

Desafecció i abstenció. Qui hi guanya?

Diuen que hi ha desafecció política, que la gent està allunyada de la política, o que els polítics estan allunyats de la gent. Fa temps que es diu.
En les eleccions municipals això s’hauria de notar menys, però hi ha indicis que no té per què.
Des de la ciutadania que rondina, es diu que els polítics van a la seva. Des de la gent que fa política des de les institucions públiques i els partits també rondina que els mitjans posen molta atenció a les notícies negatives que afecten la política. Aquí també hi podríem afegir que els comentaris públics de la ciutadania vers la política i els polítics rau gairebé sempre en la crítica negativa i sovint en la generalització.
Tot plegat, fa que la política del dia a dia, que és l’exercici de la representació que atorguen els vots als grups polítics, passa força desapercebuda o “cansa”.
El discurs anti-polític ha calat, quan la política és la via que tenim els que no som poderosos per intentar transformar les coses. L’antipolítica en els que no som classe dominant és un gol en pròpia porta.
Ara bé, no vull pas fer de Ponç de Pilat i rentar-me les mans en aquest allunyament de la política i de la gent que hi està vers la ciutadania. Alguna cosa haurem fet malament, la qüestió és saber el què i intentar solucionar-ho. Però de cara a les eleccions, ve un primer round de la batalla política. El 22M l’abstenció és una derrota que dura 4 anys. I com sempre, en una derrota, sempre hi ha un vencedor...

PS: Imatge treta de Desafecció política II

Mourinho Vs Guardiola. La pel.lícula...

Diuen que els Barça - Madrid són més que partits de futbol, una pugna entre dues nacions, entre dues grans ciutats. Ho subscric totalment, aquests partits aixequen passions més enllà de la rivalitat esportiva, les victòries es viuen amb una satisfacció que et porten a l'èxtasi i les derrotes a una depressió profunda. No és el mateix perdre fins i tot un trofeu davant grans equips com l'Iner, el Milan, el Manchester Utd o l'Spartak de Moscou, que no pas davant el Madrid.

Darrerament, a més de l'alicient de la rivalitat entre aquest xoc suprafutbolístic i supraesportiu, s'hi ha afegit, amb tints cinèfils la pugna entre Guardiola i Mourinho, la lluita entre el fill pròdig (Guardiola) i el rebutjat (el traductor, que li diuena Barcelona al portuguès, tot mensypreant la tasca tàctica que feia amb Robson i Van Gaal), que ha triomfat a través d'un concepte a les antípodes de l'estil Barça.

Això és una bona base per un guió, oi? En mirem unes seqüències?

Conte curt de Sant Jordi

Havia fet un propòsit per aquest Sant Jordi, i era escriure un relats, ficció. Però el calendari electoral s'ha imposat, en forma de drac invencible. Així que recupero un relat curt, ben curt, de fa un temps. Llavors va ser, entre d'altres, un petit homenatge a Gogol.

Si us el llegiu, gaudiu!

PIETRO VIERCHOWOOD I UNA ORELLA

Al costat de Pietro Vierchowood hi havia una orella.
Envoltats pel sacseig del tren, ell mirava per la finestra els camps que passaven a gran velocitat per la finestra. L'orella escoltava música, restava immòbil.
Pietro va moure sense voler el seu braç, tot tocant la companya de viatge, aquesta restà immòbil. Estava ben adormida, tot escoltant, amb un auricular, una dolça veu.
Vierchowood, va clavar la mirada a la finestra, però, ara, no es fixava en els camps sinó que intentava veure el reflex de l'orella. (segueix llegint)

Duran i Lleida, l'unionista

A la columna que escric quinzenalment a Nació Digital, aquest dimarts he escrit sobre un dels personatges de la política catalana més influents del moment, des de Madrid estant.

Líder d'un partit històric, Unió Democràtica de Catalunya, nascut amb voluntat sobiranista (era confederalista) i a favor de la República. Duran no seguiria pas aquest paradigma...

Podeu llegir l'article a Nació Digital: Duran i Lleida, l'unionista

#juntspertorelló, fem xarxa

La filosofia d'acció a la xarxa, a internet, és això, fer xarxa. Diferents persones són nodes que van teixint xarxa.
En la opció que tots sabeus que lidero per les properes eleccions municipals, Esquerra i Junts per Torelló, comptem amb un gran equip humà, alguns dels quals són persones ben actives a internet.
Un cas paradigmàtic és l'Enric Xicoy, periodista i professó universitari a la Blanquerna. Des del seu bloc està creant i llençant a la xarxa continguts de la coalició que ell mateix elabora i difon.
Visiteu el seu bloc Ges Avall, on hi trobareu vídeos (un exemple), apunts i, a partir d'ara, també entrevistes als membres de Junts per Torelló. La primera és la de Toni Cubí, mireu-la aquí.
Un altre cas del treball en xarxa és el twitter, podeu anar seguint (i fent xarxa tot retwittejant) el hashtag #juntspertorelló
Som un grup ben 2.0, per la presència a la xarxa, perquè fem xarxa i perquè volem i som propers. Sona bé, oi? és que comptem amb tu...

80 anys de la proclamació de la República Catalana

50 anys del vol de Gagarin per l'espai: "No hi veig cap déu per aquí dalt!"

Wiki de Yuri Gagarin
La vida en fotos de Gagarin
Yuri Gagarin, una web

Després de les consultes: front cívic i front institucional

Des del 13 de setembre de 2009, quan a Arenys es va fer la primera consulta per la independència, fins el diumenge, que es va fer la darrera onada liderada pel cap i casal, Barcelona, l'independentisme català ha fet un salt social.
L'independentisme ha encetat un nou estadi, el de l'espai cívic, després que hagi transitat per l'estadi més combatiu, el dels grupuscles polítics i intel.lectuals i els dels partits i les institucions.
El nou segle ens porta noves formes d'acció política i nous agents, que segueixen les lògiques de les xarxes socials d'internet, on s'és capaç de crear comunitats d'interès compartit que poden prendre una volada important.
En un altre situació (social, geogràfica i política) trobem els moviments populars al món àrab, que han pres forma ingent des de les xarxes socials d'internet.
Els moviments civils ja són un actor central en les democràcies de principis dels segle XXI, i a casa nostra no en som una excepció.
Ara bé, no podem perdre de vista, però, que vivim en unes democràcies que s'expressen institucionalment a través de la representació política que surt de les eleccions legislatives.
Ni els moviments cívics poden ignorar les institucions democràtiques i representatives ni els partits polítics i les institucions poden ignorar els moviments cívics. I l'independentisme, si vol ser exitós ha de saber conjugar, amb intel.ligència i pragmatisme els dos fronts: el cívic i l'institucional.

Nació Digital: Barcelona decisiva
Vilaweb: Més de 880.000 vots des d'Arenys de Munt
La Vanguardia: El Govern avala las consultas pese a las reticencias de Duran
Ara.cat: La vicepresidenta es nega a confirmar el seu vot contrari a la independència
Avui.cat: Duran asssegura que les consultes no crearàn divisions entre CDC i UDC
El Periódico: Duran considera que la consulta no ha canviat i res i subratlla que CiU només va prometre el pacte fiscal